Incendis que et cremen per dins

Permeteu-me que m’estengui avui una mica més del que normalment faig, però l’ocasió s’ho mereix. La recomanació va implícita en el missatge.

Tantes emocions viscudes en tan poc temps han de poder sortir, veure la llum. I en aquest cas les paraules hi ajuden. Les mateixes paraules que en altres ocasions no es diuen, les que s’amaguen gelosament, les que porten implícit el desastre, l’horror, la repulsió. Paraules d’una vida que poden destruir si són pronunciades i que t’aboquen a la infelicitat perquè són callades. Per això a Incendis els personatges callen. Callen tot i tenir un guió, tot i cridar als quatre vents i amb tota la potència des d’un escenari que no té escena, tot i fer arribar un ventall de matisos i sentiments a través de la veu a un públic que no acaba d’entendre per què té la pell de gallina.

Enterreu-me de cap per avall i despullada i tireu-me tres galledes d’aigua a sobre. Després, cobriu-me de terra i poseu-me una pedra a sobre, però no hi escriviu cap epitafi –diu. Després, seguiu el camí que us he imposat per testament, trobeu el vostre pare, el vostre germà, i quan el meu cos se’m presenti, finalment sí, despullat davant vostre i totalment transparent, quan entengueu la dimensió de tot el que hi ha dins la tomba que teniu als vostres peus, aleshores veniu i graveu-hi el meu nom. Les indicacions són concretes, precises, desconcertants. Qui és la morta?; per què imposa unes regles del joc tan estrictes?; d’on surt tota la ràbia que els seus dos fills bessons senten per ella?, són preguntes que t’envaeixen amb el primer discurs de l’obra. Es tracta d’això, de preguntes sense resposta i de necessitats de saber, de conèixer. Partim del no-res, ho ignorem tot i alhora estem disposats a creure qualsevol cosa que se’ns digui. I la perícia de l’autor, Wajdi Mouawad, és desvetllar-nos les veritats amb dosis mínimes, explicar-nos els secrets dels personatges a cau d’orella, encadenar les històries, jugar amb el temps i amb l’espai. La filigrana està teixida de principi a fi, tot té el lloc que li correspon i el pes just perquè no es trenqui l’equilibri. Oriol Broggi l’ajuda a donar forma als diàlegs, a fer-nos entrar en un món de guerres, tortures i incerteses que a la majoria de nosaltres ens és estrany. Mou els fils de les titelles i elles ballen sota la melodia de La-dona-que-canta. El verb no és gratuït: la funció és una coreografia, una dansa carregada de passió. I, en això sí, el mèrit és dels actors. Perquè les llàgrimes que queien per les galtes de Clara Segura van arribar fins a la meva pell i la van mullar; perquè l’alegria de Julio Manrique regalant un nas de pallasso em va fer somriure; perquè les seves sorpreses eren també les meves –i certament ho eren, de meves.

Sabem que tota història té un final i que aquest ja està escrit. Però no entendrem quin és fins que siguem capaços d’esbrinar en quines circumstàncies i sota quines condicions, un més un és igual a un.

 

Anuncis
Incendis que et cremen per dins

Vermell maduixa

– “Tenim un síndrome de Diògenes existencial: acumulam tot tipus d’experiències de merda”.

Llucia Ramis

La vida consisteix en l’acumulació d’experiències, una rere l’altra i de manera adjacent –o de vegades fins i tot pretenem, ambiciosos com som, superposar-les. Sobretot aquests dies descaradament primaverals i sinuosament càlids que t’obliguen a comprar maduixes quan passes per una fruiteria. És inevitable aturar-s’hi: el color i les associacions mentals t’hi obliguen. I no es pot lluitar contra les connotacions. Si faig un cop d’ull a la prestatgeria només veig un llibre amb el llom vermell. Pirandello em crida i no l’entenc. M’està desafiant amb la plena consciència que en aquest sentit sóc vulnerable, i em fa ràbia. Crec que el vermell m’està envaint.

Vermell maduixa

Incertesa

Haver-se formulat les preguntes no vol dir haver trobat les respostes. La incertesa fa de mal conviure i ajornar les decisions no es considera una solució vàlida. El núvol em ronda sempre al damunt. Tinc por que un dia descarregui tots els dubtes que hi vaig deixant en forma de pedregada i llavors m’aixafi. Contra la gravetat no s’hi juga. Demà agafaré un bisturí i l’esbudellaré, li trauré les entranyes. Per si de cas, quan surti agafaré un paraigua.

Incertesa

Carnestoltes

Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta’t al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s’atansa l’hora!

Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.

Maria-Mercè Marçal
Bruixa de dol

Tinc un ull que em plora. Potser m’hi ha entrat un gra d’arena quan he passat davant aquelles obres permanents. Tot està sempre en construcció. La humitat de l’ull esquerra fa que hi vegi borrós i de l’altre sóc miop. Demà, però, en lloc d’anar a l’oculista em compraré un antifaç i deixaré que em pintin els cabells. Si m’invento una personalitat serà clarivident, entre d’altres coses. Només espero no perdre l’antifaç amb la primera copa…

Carnestoltes

Efectes secundaris


– Lo sé, necesitamos ser dos.
– Pero ¿por qué dos? ¿Por qué dos palabras para decir una misma cosa?
– Es que quien la dice es siempre el otro.

Enrique Vila-Matas
El mal de Montano

Les converses de vi sempre semblen més transcendentals; la solemnitat hi és implícita. Per això amb la primera copa t’explico que de vegades els meus mots són inconnexos, i et demano perdó pel sense-sentit. Amb la segona potser no cal que em justifiqui quan, sense voler, els ulls se’m clavin en la teva mirada. Quan fem la tercera ja et confessaré que no crec en l’amor.

Efectes secundaris