Incendis que et cremen per dins

Permeteu-me que m’estengui avui una mica més del que normalment faig, però l’ocasió s’ho mereix. La recomanació va implícita en el missatge.

Tantes emocions viscudes en tan poc temps han de poder sortir, veure la llum. I en aquest cas les paraules hi ajuden. Les mateixes paraules que en altres ocasions no es diuen, les que s’amaguen gelosament, les que porten implícit el desastre, l’horror, la repulsió. Paraules d’una vida que poden destruir si són pronunciades i que t’aboquen a la infelicitat perquè són callades. Per això a Incendis els personatges callen. Callen tot i tenir un guió, tot i cridar als quatre vents i amb tota la potència des d’un escenari que no té escena, tot i fer arribar un ventall de matisos i sentiments a través de la veu a un públic que no acaba d’entendre per què té la pell de gallina.

Enterreu-me de cap per avall i despullada i tireu-me tres galledes d’aigua a sobre. Després, cobriu-me de terra i poseu-me una pedra a sobre, però no hi escriviu cap epitafi –diu. Després, seguiu el camí que us he imposat per testament, trobeu el vostre pare, el vostre germà, i quan el meu cos se’m presenti, finalment sí, despullat davant vostre i totalment transparent, quan entengueu la dimensió de tot el que hi ha dins la tomba que teniu als vostres peus, aleshores veniu i graveu-hi el meu nom. Les indicacions són concretes, precises, desconcertants. Qui és la morta?; per què imposa unes regles del joc tan estrictes?; d’on surt tota la ràbia que els seus dos fills bessons senten per ella?, són preguntes que t’envaeixen amb el primer discurs de l’obra. Es tracta d’això, de preguntes sense resposta i de necessitats de saber, de conèixer. Partim del no-res, ho ignorem tot i alhora estem disposats a creure qualsevol cosa que se’ns digui. I la perícia de l’autor, Wajdi Mouawad, és desvetllar-nos les veritats amb dosis mínimes, explicar-nos els secrets dels personatges a cau d’orella, encadenar les històries, jugar amb el temps i amb l’espai. La filigrana està teixida de principi a fi, tot té el lloc que li correspon i el pes just perquè no es trenqui l’equilibri. Oriol Broggi l’ajuda a donar forma als diàlegs, a fer-nos entrar en un món de guerres, tortures i incerteses que a la majoria de nosaltres ens és estrany. Mou els fils de les titelles i elles ballen sota la melodia de La-dona-que-canta. El verb no és gratuït: la funció és una coreografia, una dansa carregada de passió. I, en això sí, el mèrit és dels actors. Perquè les llàgrimes que queien per les galtes de Clara Segura van arribar fins a la meva pell i la van mullar; perquè l’alegria de Julio Manrique regalant un nas de pallasso em va fer somriure; perquè les seves sorpreses eren també les meves –i certament ho eren, de meves.

Sabem que tota història té un final i que aquest ja està escrit. Però no entendrem quin és fins que siguem capaços d’esbrinar en quines circumstàncies i sota quines condicions, un més un és igual a un.

 

Advertisements
Incendis que et cremen per dins

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s