Precipicis endins

“Sé d’una forma més clara que el meu fermall amb els plaers no té cura”.

Biel Mesquida
(Llefre de tu)

Vull una barca amb rems que es digui Aràlia i oblidar entre turqueses que la terra és rodona. Abocar-me a l’abisme sense por; proferir un crit mut de pressió a la panxa i que em tremolin les cames quan toqui el fons. Ningú mai no m’ha dit què trobaria més enllà del precipici, però m’imagín un conill amb rellotge i llenguatges estranys. Si Chomosky té raó extrema no cal preocupar-se per Babel i, en canvi, tenc por que algú me xerri en una llengua que no conec. Pens que, quan ja ho entengui tot i m’hagi oblidat del desfici, que quan res no me sigui estrany i vegi rostres familiars en el jardí de les delícies, se’m farà evident un altre precipici.

Anuncis
Precipicis endins

Caminante, no hay camino

– “El flaneur es el que flota en la ciudad, la recorre, la mira, la visita diariamente (…) Su poética tomará los temas de esa nueva ciudad: la multitud, lo anónimo, lo fugaz de las visiones, la maravillosa soledad de la noche y sus extraños personajes: el trapero, el borracho, las mujeres de la tentación”.

Baudelaire

Ramon Soler

La ciutat respira diferent. S’infla i es desinfla a cada semàfor. Avui li he notat el batec del cor i m’ha semblat que coincidia i harmonitzava amb el meu; segurament m’he deixat imposar el compàs i li he seguit el ritme. Un gos m’ha fet l’ullet, còmplice, quan ha vist que el vent em feia volar els pensaments. Recordo  aquell vespre d’olors conegudes, en què vam compartir tantes paraules no pronunciades i el camí se’ns va fer estret. Alguns dies tot sembla possible i fins i tot pots decidir parar el món i imposar els sentits.

Caminante, no hay camino

Roba estesa

– “Cal un cert acord entre la impossibilitat de dir i la necessitat de callar”.

Francesc Bononad

De la mateixa manera que cal un cert acord entre allò que has i allò que vols fer, quan aquests dos verbs caminen per separat. Si fos a Menorca m’asseuria i esperaria que la roba estesa s’eixugués. Els terrats són plens de llençols blancs que pengen d’un fil i crec que algú m’ha dit que de nit, quan tothom dorm, s’expliquen les carícies entre copes i en veu baixa. No he estat convidada a la festa, però potser algun dia hi ha sortit el meu nom. De moment intentaré vèncer la dicotomia entre l’haver i el voler imposant com a criteri el seny eufòric després d’una nit de pinzellades i parets de colors i seguiré les instruccions que m’han estat donades: agafa el paraigua, que el mòbil diu que plou, i vés a prendre el sol.

Roba estesa

Mascarade

Dóna’m la mà que anirem per la riba…

Fa tres dies que he d’ordenar l’habitació. Ho he intentat vàries vegades, els miralls que hi pengen en són testimoni. Però tots els intents han estat balders. La memòria m’ha fet presonera i m’obliga a pensar-te constantment i a mirar-te als ulls. Somreies perquè la situació requeria el ritual de l’alegria: posem-nos la màscara i anem a la festa, i ballarem i ens deixarem endur pel fervor sorollós de la bogeria. I jo, que em contenia les ganes d’abraçar-te, et llegia l’ànima sense voler  i em vaig sentir una intrusa, lladre d’una veritat que no em correspon. I el cor se’m feia petit, amagada darrere la cortina o al mig de la pista de ball, ara no ho recordo bé. Només sé que, petita com som ara, no arribo a l’armari de la roba.

Mascarade