Inevitablement enllaçat

El poema d’en Roberto

Recorda que seré sempre infeliç
mentre tu em faltis, que em cals per ben viure,
que al tou dels dits retinc la teva imatge.
Feblesa? No: vulnerabilitat,
que és molt distint. Perquè som vulnerables:
al mal, a la bellesa, al nom d’algú
que significa, pels motius que sigui,
molt més que un nom. I també els forts,
sobretot els més forts, són vulnerables. 

No oblidis que estaré aquí cada dia,
devotament agenollat per tu,
esperant que una paraula de tu
em faci girar el cap per saludar-te.
Que no em mouré dels llocs que ja coneixes,
amb l’esperança que hi tornis per mi.
I que dic tot això perquè t’estim,
perquè sempre (com sempre ens sorpèn la tempesta,
i sempre ens hipnotitza la foguera,
i sempre un mal record és com un llamp
que no s’acaba), perquè sempre, dic,
sempre, sempre t’estimaré.

Sebastià Alzamora
Les causes i els efectes

Va quedar clar que necessitam excuses i que no sempre les trobam. Va quedar clar que basten els sentiments a dins, i encara més, per explicar allò maldestrement verbalitzable. M’és igual si me surten cops als genolls o si la vida me provoca impassibilitat i me converteix la pell en una crosta. Esperaré. Esperaré trobar una altra excusa prou bona per dir-te que som un poc infeliç quan evoc, inevitablement, trossos del passat i que potser sí que abandonaré els llocs comuns per cercar-ne de nous, o no, qui sap (la vida), però que sempre, sempre, els estimaré.

Inevitablement enllaçat

#90AMB FERRATER

A l’inrevés

Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja
frenètica d’agost, els peus d’un noi
caragolats al fil del trampolí,
l’agut salt de llebrer que fa l’aroma
dels lilàs a l’abril, la paciència
de l’aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l’or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Gabriel Ferrater

No diguis res, calla. Avui seré jo qui t’escolti. Entre llençols i amb el remordiment après, sense saber gaire on acaben els teus versos i comencen els meus pensaments. Només se de tu que se’t va menjar la poesia i, tanmateix, qui no se n’ha sentit engolit? L’originalitat escasseja en dies com avui, en què la pluja és sempre la mateixa. Ningú no sap dir millor que tu la fugacitat de la vida:

Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. 

#90AMB FERRATER

L’infinit

L’INFINIT

Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencies i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

Giacomo Leopardi

M’han prohibit fer vida contemplativa. Es veu que no serveix de gaire esforçar-se a trobar la bellesa de les coses per escriure només quatre ratlles. I, en canvi, ser aquí -en qualsevol lloc que es pugui designar amb aquest díctic- m’obliga a veure-ho tot de prop i a intuir la poesia en el xiular del vent. M’agradaria que Dylan tingués raó quan deia “the answer my friend, is blowing in the wind”. Voldria un gorro vermell, perquè no me volin els pensaments.

Tant se val, Cavalleria és buida.

L’infinit

MAREvelles

– “Per què tremoles quan dius que m’estimes?”

Un mal dia, em dius. I em dol no ser-hi perquè m’ho diguis només amb la mirada. Record que un dia em vas fer recollir un a un els cereals que havia tirat a terra i de genolls, amb els ulls negats de llàgrimes i entre crits de protesta i plors desconsolats vaig haver d’obeir. I paradoxalment, són els mateixos cereals que ara fa un moment assaboria i m’empassava, impregnats de totes les connotacions possibles. No sé ben bé per què, aquí no tenen el mateix gust; i els pensaments que em vénen al cap ara que recullo un gra darrere un altre tampoc no són els mateixos que m’absorbien potser quinze o vint anys enrere (com passa el temps!). He descobert amb la primera llavor de mel que aquí les rajoles són d’un altre color. Amb la segona que he interioritzat i automatitzat allò que simplificadament es pot dir “portar-se bé”. I amb el tercer he vist que potser no t’he donat les gràcies prou vegades per açò que ara som. Per això, he decidit pronunciar aquesta paraula en veu baixa, fins que el terra estigui buit. La telepatia, o l’era digital, m’ajudaran a fer-te arribar els mots.

MAREvelles