Especificitats

¡Qué pobre memoria es aquélla que sólo funciona hacia atrás!

Lewis Carroll

Aixecar-te i pensar que has de fer això, i allò altre. I que després has d’anar aquí i quan surtis allà a saludar  aquell i al vespre quedar amb l’altre. I ho programes, t’organitzes i quan comences a baixar el primer escaló tot es fa una muntanya. Perquè, en realitat, tu el que vols és poder decidir: què faig avui, on vaig i amb qui. Fins i tot somnies que pots triar cap a on i fins quan. Tant se val. Avui ja faig tard a la primera cita i esclafaré el remordiment sota els peus. S’ha apaivagat un poc el deliri i la bogeria de la vida, la necessitat punyent de menjar-me el món. Ara potser me’l menjaria amb coberts, fins que me’n cansi i torni a fer-ho amb les mans, afamada d’utopies, orgies de sentits i batecs descontrolats. El camí marcat és en línia recta i jo preferesc anar fent esses, a peu coix per arribar més tard. Intentaré oblidar que jo també necessit un Buenos Aires i que en aquests moments tot el que em dius me fa enveja. He tingut algun somni que m’ha fet despertar amb un somriure i l’he emmagatzemat a la memòria. Aquella memòria fragmentària i inconsistent que juga amb tu en els moments de feblesa. De vegades resulta difícil entrar-hi i, en canvi, és impossible de sortir-ne.

– A quant va, l’afecte?
– A 5 euros el quilo.
– Posi-me’n un pessic de cada.

Anuncis
Especificitats

Gust d’avellana

I neda, braçades llargues, perquè les llàgrimes es perdin dins l’aigua. Si és que plora.

Llucia Ramis
(Egosurfing*)

Ha estat la  darrera frase que he llegit mentre intentava no pensar en res. En res més que no estigués escrit amb tinta d’impremta. Quan he acabat de llegir-ho m’ha agafat singlot, i açò que només he canviat l’horitzontalitat del llit per la verticalitat bípede. Potser encara són les seqüeles de la festa, però ja he perdut el baf d’alcohol. Tenc algunes avellanes clavades a la pell, de les que es tiren amb amor, i not una molèstia aspra darrera l’esquena. Molesta com la perdurabilitat d’algunes sensacions. Molesta com la impossibilitat d’algunes emocions. Molesta com el mussol que els vespres no me deixa dormir cercant el consol d’una companyia nocturna. Mai no li he dit res, però tots dos som conscients l’un de l’altre, del silenci cortès de qui no vol interrompre la intimitat del moment. A principis d’estiu sempre feim un pacte: si ell me vetlla la vigília jo no li retrec que plori de nits. O que singloti.

Gust d’avellana

Terra de llegendes…

ALGÚ QUE VE DE LLUNY

We are such stuff
As dreams are made on, and our litle life
Is rounded with a sleep.
The Tempest. Acte IV, escena 1.

Aquí, ara, només arriba algú
que ve de lluny, cansat,
bevent passat, inútilment volent
trobar sentit al que mai no en té,
llevat de, per exemple, les mogudes
fulles dels arbres:
El ventalle de cedros aire daba.
 
Li varen ensenyar què són records
o de mirar el capvespre tot girant el cap,
com un que diu adéu.
I va conèixer Rilke,
i Riba li va dir que s’estimés
aquell que l’ajudés a fer-se gran.
I Hölderlin tancat en una torre
li va parlar de l’Ungebundene.
De Li Tai-po sabia
que dictava els seus versos, embriac,
i que es llançà de nit al mar
per aconseguir la lluna. De dictar ja en sé.
Però de lluna no n’hi ha, ni primavera, ni tardor,
ni llunys, ni props.

Qui no comprenc, però que no em menysté,
sempre em fa companyia.
Dóna’m les herbes d’embogir. Beu te.
Prepara un bebistrajo.
No crec en mi però no em deixis.
Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,
dann trink du Malvasier.
Caldrà que un dia anem a Sitges
i prop les barques, ajaguts, veurem l’església blanca;
no tot és mort. Fes-me el favor de creure,
no pas en mi, de creure
que les coses per mi són per ser dites,
que jo encara m’assajo
de dir-les amb paraules difícils de trobar,
que quan les trobo ja no hi ha les coses
i em quedo sol.
 
Flebes, el mariner, va córrer moltes mars;
guanyà, perdé, sofrí la mort per aigua.
Llegim-nos l’un a l’altre La Tempesta:
sabrem alguna cosa
de la vida, del somni i de la mort.

(Joan Vinyoli)

Avui he tocat de peus a terra i, en canvi, he volat més enllà dels núvols. M’ha semblat que pel camí et veia damunt un cavall i he aprofitat per mirar-me a l’estel, per allò de la bona sort. Quan trepitgi la platja prendré consciència del paradís: tenc ganes d’abraçar-lo i tocar-lo amb la punta dels dits, assaborir-ne els contrasts, intuir-ne la magnitud i no arribar-la a copsar del tot. Ara, de moment, som a una terra familiarment desconeguda amb la il·lusió de descobrir-la de nou i de deixar de banda la brúixola. Desaprendré els punts cardinals.
Avui he desfet la maleta i, en canvi, crec que m’he descuidat tot l’equipatge. Hi havia damunt la taula un boli sense el qual ja no sé escriure i un sobret ple de paraules. Faré companyia al silenci illenc mentre faig cal·ligrafia amb la ploma d’un ocell fins que algú me’ls dugui. Me fan falta especialment tres paraules i dos pronoms febles. Les altres, si pesen massa, poden quedar dins el sobre.

Terra de llegendes…