L’hora fosca

Et deixo, cor meu, cremar tots els papers.

(Josep Palau i Fabre)

La nit, oberta de bat a bat,
enalteix les pors
d’aquells que sota el llençol,
com un escut de cotó,
dormen amb els ulls oberts
i el seny batallant
contra imprudències
d’un cor eixordador,
fal·laç, esquerp.

La nit, fosca i imperativa,
descobreix els secrets més íntims,
silenciats a voluntat
i amb el convenciment
que més val callar
davant la incertesa.

La nit, eterna i persistent,
despulla els cossos
del poder de la ment
i s’ennuvola la vista
quan la pell s’estremeix
sota l’hora fosca d’alcohol
i embriaguesa,
i s’ofega la veu prima,
en un crit de goig eteri
però punyent.
El goig de la nit.

[Univesros infinitos]

Anuncis
L’hora fosca

Sota la lluna

Y al respirar, intenta ser quien ponga el aire.

(Vetusta Morla)

Sentia el desig
aferrat amb força
a les entranyes.
Et cridava a l’orella
que m’ofegava
d’alenar tan fort.
I ens pertanyíem
en un impuls elèctric
mentre l’arena,
jugava entre els plecs
sinuosos
de l’amor.
I, quan l’escuma,
fugissera,
pintava de blanc la pell
es tensaven els músculs
i es contreien els cossos
no sé si de fred
o de calor.

Sota la lluna