Sota la lluna

Y al respirar, intenta ser quien ponga el aire.

(Vetusta Morla)

Sentia el desig
aferrat amb força
a les entranyes.
Et cridava a l’orella
que m’ofegava
d’alenar tan fort.
I ens pertanyíem
en un impuls elèctric
mentre l’arena,
jugava entre els plecs
sinuosos
de l’amor.
I, quan l’escuma,
fugissera,
pintava de blanc la pell
es tensaven els músculs
i es contreien els cossos
no sé si de fred
o de calor.

Advertisements
Sota la lluna

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s