Dietari d’insomnis

La llei ha prohibit els cigarrets a les converses
i el fum feixuc i lent al baf dels malalts d’esperit.
Allò que abans em semblava groc ara és vermell
i ja no hi ha siluetes fosques rere el vidre.

He escrit al vell dietari d’insomnis
dos amants i boques entreobertes,
la roba bruta del blanc encès
d’impaciències, i el terra nu,
sense estores ni coixins.

Tornen insistents les paraules mig dites
i em desconcerta aquesta antiga convicció
que tot va ser culpa d’un piano antic,
dels cabells, de l’olor.

Anuncis
Dietari d’insomnis

Peripècies

– “A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i enspoir-se… I en el put de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.

 – Ja senten què?

– L’olor que hi ha escampada de mort… Després un s’hi avesa… “

(Mercè Rodoreda, La meva Cristina i altres contes)

[Imatge: Quint Buchholz]

Vaig somniar que no havíem assajat prou i oblidava tot el diàleg. Abans de sortir a escena, això sí, de manera que vaig tenir prou temps per alimentar el pànic i acudir al guió per comprovar que, unes mil·lèsimes de segon, no duraven tant en el temps per tornar-ho a memoritzar tot. Per tant, vaig apostar fort per a la meva capacitat d’improvisació i li vaig donar la responsabilitat de treure’m de l’atzucac a què m’havien empès les altres facultats mentals. Abans de comprovar l’èxit o el fracàs de la meva actuació, però, alguna cosa me va xuclar cap a la realitat  i me va fer partícip de la crueltat d’una vida abocada a l’abisme de la improvisació. Llavors, aixecar-me del llit es va fer terriblement més complicat que de costum i allò de caminar amb seguretat impossible. Ja ho diu la saviesa popular dels de Vetusta Morla: “como un funambulista imbatible dibujo en braile los pasos del siguiente mortal”.
Tot i així, preferesc pensar que el destí no existeix i que tenc prou marge d’error per experimentar acrobàcies diverses.

Peripècies

Més enllà del pronòstic

Maldecía nuestro soberbio mundo, paraíso que la imbecilidad del hombre ha convertido en un infierno. 

(Oscar Wilde, Teleny)

T’assegur que a la vida no hi ha garanties de res. Tot i els innumerables indicis que fan pensar en un final del pou i una hòstia immensa després de la caiguda lliure, sembla que el 2012 no s’acomplirà la profecia. Per si de cas, m’he comprat unes ales fetes amb plomes d’àguila i cera. Prendré com a exemple Ícar deixaré de banda l’embriaguesa d’una llibertat no gravitatòria amb la pretensió d’un aterratge suau i poc accidentat. La moderació sempre ha estat el meu fort, excepte quan l’alè se’m descontrola massa i les pulsacions me delaten. Esper que, quan baixi dels núvols, encara hi hagi món.

Més enllà del pronòstic