Desequilibris

– “A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i enspoir-se… I en el put de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.

 – Ja senten què?

– L’olor que hi ha escampada de mort… Després un s’hi avesa… “

(Mercè Rodoreda, La meva Cristina i altres contes)

Vaig somniar que no havíem assajat prou i oblidava tot el meu diàleg. Abans de sortir a escena, això sí, de manera que vaig tenir prou temps per alimentar el pànic i acudir al guió per comprovar que, en mil·lèsimes de segon, no tenia prou temps per tornar-lo a memoritzar tot. Per tant, vaig apostar fort per la meva capacitat d’improvisació i li vaig donar la responsabilitat de treure’m de l’atzucac a què m’havien empès les altres facultats mentals. Abans de comprovar l’èxit o el fracàs de la meva actuació, però, alguna cosa me va xuclar cap a la realitat  i aleshores vaig ser partícip de la crueltat d’una vida, abocada a l’abisme de la improvisació.

Desequilibris

Udol

Vull ser Frida Kahlo,
em digueres,
i intentares ofegar aquell dolor que,
sense tu saber-ho,
ja havia après a nedar.

(Maria Ripoll)

No tinc cap tros de pell fora de la manta del coll cap avall. La punta del nas se’m congela i penso en l’escalfor de la teva galta, dels llavis mossegant-me l’orella. No tinc cap tros de pell fora de la manta, i tot i així tinc fred a les entranyes quan visualitzo el full en blanc. Aquella por que confessaven, a través de la veu trencada i l’udol penetrant entre la boira, tots els personatges de la meva memòria m’escanya. Sé que mai escriuré com pintava Picasso, però potser, com ell, deixaré enrere el nihilisme i m’instal·laré a París. Quan no hagi de comprar pastanagues per anar al teatre, quan l’art deixi de ser un imant a la nevera, quan Calders vengui més llibres que un Premi Planeta, quan el major èxit de vendes deixi de ser Bieber, aleshores, deixaré de tenir por.

Udol