Colors d’illa

Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats

(Ponç Pons)

M’he abocat a l’abisme i no he caigut. Les ales esteses en l’últim moment. El vent de tramuntana m’ha furtat un alè, d’aquells que sovint se’t queden enganxats a les parets de l’esòfag. He vist que se l’enduia un corb marí i després he sentit l’eco d’un crit d’auxili. Desconec tot allò que han viscut les roques, però m’obsessiona llegir-hi el passat a les entranyes.

???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????


??????????????????????????????? ???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????

Anuncis
Colors d’illa

Dins la finestra

Mira’m els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d’un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l’arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.

Miquel Martí i Pol
(Set poemes d’aniversari)

1104x4e2ee2ad003

[Buchholz]

Quan a dins no hi queda res per amagar és inútil que me vesteixi. Només els plecs del llençol pordrien dissiumular un poquet aquest nerviosisme que m’envaeeix sempre que record els xiuxiuejos a cau d’orella. I, a fora, pell de gallina. Si escric que avui m’he despert sense haver somniat res se m’enganxen les tecles de l’ordinador a la punta dels dits: “mentidera”.  És hivern i fa olor de Nadal tot i els rajos de sol per la finestra. No sé si somniava el mateix que Buchholz, però la llum s’hi assemblava.

Dins la finestra

Poema de Nadal

Ningú com Segarra per escriure un poema de Nadal i ningú com Lluís Soler per recitar-lo. Aquí, de cap a cap d’illa, el camí s’escurça. I jo escurçaré també aquest poema, però si el voleu llegir sencer podeu clicar aquí.

S

Josep Maria de Sagarra (1930)

CANT III

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!…
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!…
Els camins són l’angúnia primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
o per saber es posava a caminar…
Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure! 

Poema de Nadal

De peus a terra

Una palabra que se escapa, una distracción, una reflexión vaga y deslavazada, una nostalgia lejana, una expresión encubierta, el sonido de la voz, la manera de andar, la mirada, la atención, el silencio, todo es revelador de la una para la otra.

Denis Diderot
(Cartas a Sophie Volland)

elmolinokimmanresa400x400-304x0

M’he posat crema a les mans i tot me llenega. No puc mantenir el boli dret per fer una bona cal·ligrafia i demà ningú no entendrà què volia dir quan escrivia que m’agrada el món tal com és els dies de primavera de desembre. Fins i tot m’agrada no poder caminar després de les hores de feina i sentir el cric-crac que em fan els ossos de les caderes quan intent pujar unes escales. Potser estic un poc rovellada després de tants mesos sense anar al gimnàs, m’hauré de replantejar les inversions de temps.
Diumenge vaig caure en ple Paral·lel. Ja he dit que me costava caminar. Vaig caure allà on Carmen Lirio va perdre una vegada la lliga després d’una actuació i vaig veure encara la petjada de la seva sabata de taló. Després vaig decidir que volia ser Maria Mercè Marçal o Guillermina Motta, ara no ho sé ben bé. Només sé que quan m’hi hagi convertit, un dia passejaré pel Paral·lel.

De peus a terra