Tardor

– Sólo sé (…) que la realidad puede permitirse el lujo de ser increíble, inexplicable. 

(Vila-Matas)

escanear0007

Fa un primer dia de tardor molt estival. D’arena a les sabates i saladura a la pell. D’inconsistències i il·lusions. Només aquí pots desitjar amb tanta força abraçar la mar, tot i saber que basta obrir els braços perquè t’aculli i et clavi mil ganivets a l’esquena.

Avui m’esgota la rutina i no sé si podré vèncer l’avorriment. Me falta un tros de felicitat en forma d’arbre i renou de tramuntana. Un mirall i una ploma. I un reflex de tu al voltant de la cintura.

[Mirrors]

Tardor

Ferides obertes

MESTER D’AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes 
que el goig d’amar no comporta mesura. 
Deixa’t besar, i tu besa després 
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient, 
mes com vianant a la font regalada; 
deixa’t besar -sacrifici fervent- 
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans 
sense altre fruit que l’oreig en ta galta? 
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans, 
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor: 
besa en el coll, la més bella contrada. 
Deixa’t besar 
  i si et quedava enyor 
besa de nou, que la vida és comptada.

(Joan Salvat-Papasseit)

tumblr_l7oj2cozui1qcnrigo1_500

Te rompria totes les costelles d’estrènyer-te tan fort i te faria sagnar els llavis de tant mossegar-te. No entenc l’amor sense ofecs ni sense crits. Sense pors ni sense certeses. Només sé que darrere cada carícia s’hi amaga un món i que, des de la lluna estant, es pot veure la terra quan torna fosc.

Ferides obertes

Groc

Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.

(Maria-Mercè Marçal)

05457960e70098bf7f1f176359843701_large

Aquest sol que no ho és del tot m’ha cremat per dins. Els colors han canviat entre ahir i avui i ara només veig groc a les voreres. Tenc la pell impregnada d’un perfum que no és el meu i veig venir el final d’un estiu massa curt. No m’agraden els rellotges i no me’n puc desfer. No sóc amant del romanticisme, però no puc deixar de somniar. No he triat Menorca i no en puc allunyar el pensament. Reaprendré els camins una i altra vegada, amb els ulls tancats. Deixaré que el groc m’inundi les pupil·les.

Groc