Cortázar

ENCARGO

No me des tregua, no me perdones nunca.
Hostígame en la sangre, que cada cosa cruel sea tú que
vuelves.
¡No me dejes dormir, no me des paz!
Entonces ganaré mi reino,
naceré lentamente.
No me pierdas como una música fácil, no seas caricia ni
guante;
tállame como un sílex, desespérame.
Guarda tu amor humano, tu sonrisa, tu pelo. Dálos.
Ven a mí con tu cólera seca de fósforos y escamas.
Grita. Vomítame arena en la boca, rómpeme las fauces.
No me importa ignorarte en pleno día,
saber que juegas cara al sol y al hombre.
Compártelo.

Yo te pido la cruel ceremonia del tajo,
lo que nadie te pide: las espinas
hasta el hueso. Arráncame esta cara infame,
oblígame a gritar al fin mi verdadero nombre.

(Julio Cortázar)

lebrocquy[Louis le Brocquy]

Tenia aquest poema guardat al fons del calaix de sastre de quan encara existien els rajos de sol i el vent no t’impedia el pas. Torna. Sempre torna aquesta illa de clama per fustigar-me en la sang i en el record i per obligar-me a la nostàlgia. El poema avui diu textura d’arena i una posta de sol, però demà dirà asfalt o olor de cabells banyats. Fins que escupi el meu veritable nom i vomiti totes les espines. O fins que algú me faci un retrat com el de Brocquy. Mentrestant, seguiré llegint Cortázar trenta anys després de mort i descobrint tota la seva còlera, que sovint faig meva.

Cortázar

Paciència

PACIÈNCIA

Creure’s perdut en un mateix. Que el temps t’alliçoni, que t’ensenyi a tornar a trobar els senyals, a saber llegir novament les indicacions que et duen a casa. I lentament tornar al regust de boca conegut de les pròpies paraules.

(Anna Garcia)

paula-bonet-317x220[Paula Bonet]

Xerr una llengua estranya sense paraules dolces ni carícies verbals. Sense bromes ni ironies. Una llengua pràctica, però amb poca llibertat d’expressió en una boca més acostumada a la calidesa dels mots natius. I, tanmateix, sempre he estat maldestre amb les paraules, o amb allò que els correspon expressar. Potser per açò me dónen papers muts a les obres de teatre.

Darrerament la meva vida onírica me trasbalsa i als matins oblid on som i què he de fer. Només l’esgotament físic, irreverent, m’ho recorda amb mala llet. El cos me pesa tant que crec que m’hauré de desprendre d’alguns sentiments o fer-me créixer ales a l’esquena. Potser aquesta segona opció serà la més fàcil.

Paciència