The edge of eternity

“It’s the edge of eternity. Let’s stay right here forever”.

Sempre he estat una persona de barra. Amb molt barra, també, ho reconec. Però de barra de bar, volia dir. Haver de seure amb les cames obertes o de costat perquè els genolls freguen la paret i contorsionar-te fins al punt que el pes del teu cos recau damunt un dels teus colzes, mentre l’altra articulació queda lliure per apropar-te la cervesa a la boca. I en aquesta posició ridícula, confiar els teus secrets més íntims a qui s’asseu davant teu, amb una postura descaradament natural i aparentment comfortable que no aconsegueixes copiar. Veure com s’escolen les hores xerrant en veu baixa i amb un to cerimoniós, tal i com requereix la gravetat de la conversa sobre allò que no has fet avui perquè, un dia més, se t’ha menjat el temps i l’apatia. Fer un glop darrere un altre sense que mai s’acabi de buidar el got (perquè ja se sap, el got sempre ha d’estar mig ple), i no ser conscient de quantes copes has ingerit fins que les has de pagar. Són uns doblers ben invertits, conclous. Perquè l’estona qua has passat asseguda a la barra ha curat els teus mals, els del teu company, i ha contribuït més a la millora del món que una cimera internacional amb masses vestits i massa poques intencions.

Sempre he estat una persona obesrvadora, detallista i mimètica. Traduesc tot el que m’atrau al llenguatge personal fins al punt de no saber on s’acaba l’original i on començ jo. Potser jo no arrib a començar mai i som només una extensió d’algú i d’alguna cosa. Però he de confessar que m’ha anat prou bé el plagi i fins i tot diria que en ocasions m’ha fet sentir original. Aquest estat permanent de desconfiança en les decisions pròpies sovint fa que demani consells als més savis. Però els savis no coincideixen en les opinions, cosa que me duu altra vegada al principi: sempre he estat una persona de barra…

Eve Arnold

[Eve Arnolds]

The edge of eternity

Lluna de plàstic

Aquesta lluna de plàstic avui se’ns ha rebel·lat i se’ns ha enganxat al clatell amb una llum molesta. Recordes com gaudíem les nits de lluna plena? Recordes com enganàvem la son només pel reflex sobre l’aigua fosca de nit estiuenca? Te’n recordes? Oblida-ho ara. Ara que només resten les gotes de sang aspres damunt l’arena i les marques als braços. Ara que la tristesa del pacte se’ns menja. Ara que l’abandó del cos ens ha consumit l’optimisme i l’eufòria, els estralls de passió, el goig de pensar en primera persona. Ara que només ens queda aquest regust bilial mal paït, oblida la lluna. Ignora que, cada nit, la tens enganxada al clatell.

lluna_mar_cami_de_llum

DESPEDIDA

Entre mi amor y yo han de levantarse
trescientas noches como trescientas paredes
y el mar será una magia entre nosotros.

No habrá sino recuerdos.
Oh tardes merecidas por la pena,
noches esperanzadas de mirarte,
campos de mi camino, firmamento
que estoy viendo y perdiendo…
Definitiva como un mármol
entristecerá tu ausencia otras tardes.

(Borges)

Lluna de plàstic