Per un bou tot és prou

Si tingués un llapis i un paper escriuria amb lletres ben grans i ben clares la nostra desesperació més enllà del temps i l’espai. Si parlés la vostra llengua no necessitaríeu intèrprets per entendre el dolor punyent que ens provoquen els límits d’una democràcia fal·laç maquillada de dialogisme hipòcrita.

Plorar no sempre és bo, perquè l’angoixa que s’allibera a cada llàgrima no sempre és transitòria. Després dels alens no sempre hi ha la redempció. Us lamentau ara pels atemptats i enceneu espelmes en senyal de dol, posau flors en ofrena a les víctimes i feu minuts de silenci arreu en mostra de solidaritat. Enyorau tots aquells que heu perdut sense conèixer-los, perquè tenen la pell blanca, es dutxen cada dia i han crescut educats per una mateixa religió. Pobres, no s’ho esperaven. Això ens podria haver passat a tots. Només havien anat a un concert, a sopar, o esperaven agafar un avió. Podria haver estat jo la del metro.

Sí. I la guerra també t’hauria pogut tocar a tu. Us hauria pogut caure al damunt com una llosa i esclafar-vos, i llavors també hauríeu sortit corrents cap a algun lloc que esperàveu segur. Però som d’un altre continent, tenim la pell fosca i parlam una altra llengua. Vet aquí la nostra desgràcia: haver nascut allà, i no aquí.

Magnus Wenman

[Magnus Wenman]

 

Non non,
vine, son!

Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per a la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d’escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou 
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.

Non noin,
vine, son!

(Pere Quart)

Per un bou tot és prou

Je vais t’aimer

Emocionar-se amb una cançó fins a les llàgrimes és com enamorar-se de sobte d’algú que no coneixes: no saps ben bé per què passa, però ja és massa tard per construir el mur d’impermeabilitat que hauria d’evitar-ho. Potser, com tot, allò que es té a dins tard o d’hora es rebel·la i et forada la pell amb mil incisions minúscules impossibles de cosir.

I ara, després de l’èxtasi patètic i d’haver malmès amb indòmita passió una dignitat artificialment construïda, has perdut qualsevol oportunitat de ser de pedra, ni que sigui de marès. En fi, la vida. Sense retorn i sense fre. I a davant, només l’Atlàntic.

Tanmateix, quan ja t’has llevat la cuirassa, la carn és tan tova i les carícies fan tant de mal! Irremeiablement només queda estimar-te fins a envellir i avergonyir la nit, fins a cremar la llum esperant que arribi el dia.

(Je vais t’aimer)

1530452_676797749026767_290437355_n

 

Je vais t’aimer

Encalcem les fades

Woman Holds Up Brassiere
01 Aug 1969, San Francisco, California, USA — Demonstrators remove their brassieres during an anti-bra protest outside a San Francisco department store. — Image by © Bettmann/CORBIS

 

BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

(Maria-Mercè Marçal)

M’he cansat d’aquest anar i venir darrere obligacions que són meves per herència, darrere deures imposats amb els forats de les orelles, darrere comportaments engabitas dins de vestits de flors.  M’he cansat de pensar en jo sempre en segon terme i de prioritzar les necessitats estèrils d’algú que les creu més importants per genètica. Aprendre a cosir no m’ha estat gens útil a l’hora de vacil·lar i el manual de les bones actituds fa temps que va quedar obsolet. Vull rebel·lar-me ara i aquí contra aquest estigma que m’ha fet créixer parant la taula i fent el menjar perquè tothom trobi un plat calent a taula a l’hora de dinar. És evident que no sé cuinar. Perdo la noció del temps entre noms, verbs i adjectius i se’m crema el sofregit.

Viure per algú que no s’ho mereix o, senzillament, viure per algú que no som jo mateixa. No, gràcies. Per què? A quin any diu que som? Tot això d’ara és meu perquè he lluitat per aconseguir-ho i perquè he maldat per aferrar-me al meu futur amb totes les meves forces, encara que sovint no ha estat fàcil tancar el puny ben fort i mantenir-lo a dins. Ja no duc sostenidors, ho sabies? He deixat d’amagar-me els mogrons, de fermar-me la llibertat amb fantasies de randes. Tanmateix, no són els pits el símbol d’aquesta feminitat tan alabada? Acostumau-vos-hi, idò. Perquè els prejudicis tampoc no s’haurien d’heretar.

Encalcem les fades

(In)Defeinsió

Hi ha dues idees bàsiques i els homes girem al seu voltant com els animals entorn d’una sínia, em refereixo al sexe i la mort.

(Montserrat Roig)

Avui me sent poetessa i musa. Esclava i princesa, vencedora i vençuda. Ensumar-te m’ha fet estar segura que no estic segura de res. Ni tan sols de les meves certeses absolutes ni de les conviccions inalterables. Com estar-ne, si es desmonten al més mínim contacte amb la teva pell? Mai no he tingut una ment científica i molt menys racional i ara no sé en quina teoria basar la meva defensa pels sentiments contradictoris.

Voldria anar-me’n lluny, explorar un continent, conèixer llocs exòtics inspiradors de tanta literatura, de tant realisme màgic, de tanta introspecció. Però, què en faria de la pàtria? Què en faria de la fe? Què en faria de l’amor? Desapareix? Arriba a oblidar-se? S’enyora?

Resulta difícil després del temps de les cireres obrir la maleta i destriar només allò que és imprescindible. Pot ser és que necessitam massa coses per viure en un pretès segle vint-i-u o potser és que hem crecut egoistes. Sigui com sigui, com m’enduria la teva olor?

0 T

[Konstantin Flafitsky]

 

(In)Defeinsió