O tempora, o mores

O tempora, o mores. 

(Ciceró)

 

Tenc per costum espiar-te en secret quan dorms, observar-te les ganyotes involuntàries i endevinar-te els somnis darrere el tremolor de les parpelles closes. Tenc per costum ensumar-te els plecs del coll, escoltar-te l’alè de mel i llimona, robar-te l’escalfor de l’esquena i riure dels teus intents infructuosos de pronunciar alguna paraula amb sentit. Estudiï cada matí la manera de robar-li segons al temps, d’esgarrapar uns instants més entre els llençols i el silenci, mentre tu ignores els meus esforços balders. Sempre m’ha anat bé, la rutina.

alain daussin

 

 

O tempora, o mores

I caminar

“Taking steps is easy, standing still is hard” 

(Regina Spektor)

Les passes són feixugues quan no vols arribar enlloc. Especialment quan no vols arribar al lloc on has de ser, on et toca ser. Perquè avui faries alguna bogeria, com per exemple beure’t el cafè amb llet a l’hora de dinar i oblidar que vius en una altra llengua. Recórrer de nou als poetes antics, escriure amb ploma i passar-te hores a la banyera.

I per no arribar al lloc on has de ser caminaries incessantment, arrossegant els peus per alentir cada passa i amb l’ànima a les sabates. I caminaries durant hores sota aquest sol que mig escalfa, que mig es veu, que mig brilla, que mig t’agrada sentir damunt la pell i que ja és mig teu després de tot. I caminaries amb la música a les orelles marcant-te el ritme, probablement amb un tempo grave i amb Marlango destrossant-te els timpans i repetint-te impertinentment

“Make it long and take it slow.
All we have is this free fall.
All we have is this wrong
goal.”

I caminaries sense rumb, deambulant entre carreteres del revés i bicicletes i gent vestida d’estiu quan per tu encara només és primavera, tot i que saps que enguany l’estiu no acabarà d’existir plenament, que es perdrà en el record dels estius anteriors.

I mentre camines pensaries en els Manel i els Mishima en concert o potser simplement en un vermut en una terrasssa i amb les ulleres de sol o en el menjar de casa i el gelat ben fet. I de cop t’adonaries que no tenir temps per pensar que t’enyores no significa no enyorar-te i que “és nit freda per ser juny, no s’està enlloc com a casa”.

I caminar

Sempre de vegades

LO FATAL (Rubén Darío)

A Carles Duarte

Los antiguos faraones
ordenaron a los escribas:
consignar el presente
vaticinar el futuro
pero el presente es efímero
y el futuro incierto
salvo para aquellos que saben leer
en la Naturaleza el lenguaje de los símbolos
-Baudelaire-.
Perdóname si en el presente
he sufrido por el futuro
cual Casandra rodando por las calles
de la antigua Troya
-“fue Ilión, fue la gran gloria de los teucros”-
perdóname si en el presente
he sufrido por el pasado.
De Virgilo a Sigmund Freud
todo está perdido de antemano,
y sin embargo,
como jugadores locos -Dostoievski-
seguimos apostando.

(Cristina Peri Rossi)

De vegades sent nostàlgia de tot: de tu, del teu cos, del meu i de tot el que ens deim quan no ens deim res. Nostàlgia del que trepitj, una passa darrera una altra, i queda enrere. De tot el que veig amb els ulls mig tancats a contrasol. Nostàlgia d’aquesta calidesa i aquesta olor, dels colors, dels ocells, culpa d’uns sentits massa desperts. Nostàlgia de l’ara, l’abans i el després, tot i ser on vull i amb qui vull.

Sempre de vegades