The edge of eternity

“It’s the edge of eternity. Let’s stay right here forever”.

Sempre he estat una persona de barra. Amb molt barra, també, ho reconec. Però de barra de bar, volia dir. Haver de seure amb les cames obertes o de costat perquè els genolls freguen la paret i contorsionar-te fins al punt que el pes del teu cos recau damunt un dels teus colzes, mentre l’altra articulació queda lliure per apropar-te la cervesa a la boca. I en aquesta posició ridícula, confiar els teus secrets més íntims a qui s’asseu davant teu, amb una postura descaradament natural i aparentment comfortable que no aconsegueixes copiar. Veure com s’escolen les hores xerrant en veu baixa i amb un to cerimoniós, tal i com requereix la gravetat de la conversa sobre allò que no has fet avui perquè, un dia més, se t’ha menjat el temps i l’apatia. Fer un glop darrere un altre sense que mai s’acabi de buidar el got (perquè ja se sap, el got sempre ha d’estar mig ple), i no ser conscient de quantes copes has ingerit fins que les has de pagar. Són uns doblers ben invertits, conclous. Perquè l’estona qua has passat asseguda a la barra ha curat els teus mals, els del teu company, i ha contribuït més a la millora del món que una cimera internacional amb masses vestits i massa poques intencions.

Sempre he estat una persona obesrvadora, detallista i mimètica. Traduesc tot el que m’atrau al llenguatge personal fins al punt de no saber on s’acaba l’original i on començ jo. Potser jo no arrib a començar mai i som només una extensió d’algú i d’alguna cosa. Però he de confessar que m’ha anat prou bé el plagi i fins i tot diria que en ocasions m’ha fet sentir original. Aquest estat permanent de desconfiança en les decisions pròpies sovint fa que demani consells als més savis. Però els savis no coincideixen en les opinions, cosa que me duu altra vegada al principi: sempre he estat una persona de barra…

Eve Arnold

[Eve Arnolds]

Anuncis
The edge of eternity

Colors d’illa

Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats

(Ponç Pons)

M’he abocat a l’abisme i no he caigut. Les ales esteses en l’últim moment. El vent de tramuntana m’ha furtat un alè, d’aquells que sovint se’t queden enganxats a les parets de l’esòfag. He vist que se l’enduia un corb marí i després he sentit l’eco d’un crit d’auxili. Desconec tot allò que han viscut les roques, però m’obsessiona llegir-hi el passat a les entranyes.

???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????


??????????????????????????????? ???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????

Colors d’illa

Desequilibris

– “A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i enspoir-se… I en el put de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.

 – Ja senten què?

– L’olor que hi ha escampada de mort… Després un s’hi avesa… “

(Mercè Rodoreda, La meva Cristina i altres contes)

Vaig somniar que no havíem assajat prou i oblidava tot el meu diàleg. Abans de sortir a escena, això sí, de manera que vaig tenir prou temps per alimentar el pànic i acudir al guió per comprovar que, en mil·lèsimes de segon, no tenia prou temps per tornar-lo a memoritzar tot. Per tant, vaig apostar fort per la meva capacitat d’improvisació i li vaig donar la responsabilitat de treure’m de l’atzucac a què m’havien empès les altres facultats mentals. Abans de comprovar l’èxit o el fracàs de la meva actuació, però, alguna cosa me va xuclar cap a la realitat  i aleshores vaig ser partícip de la crueltat d’una vida, abocada a l’abisme de la improvisació.

Desequilibris