Sargantana

Els teus llavis. La fruita. La magrana…
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

Maria-Mercè Marçal

lunallenatormenta

Et necessit aquí. I els teus dubtes i les teves llunes i les teves sargantanes. Seu amb mi, vora l’envelat de la fira dels Folls, i parla’m d’amor. Explica’m la solitud i fem-la desaparèixer juntes, enllaçant només tantes paraules boniques, tan vives encara, tan dolces, tan punyents, si vols. I els gests. No oblidem els gests. Les mans tèbies vora la cuixa, aquell no gosar tocar-te per por d’equivocar-me, aquell contacte que només s’intueix, aquell entrecreuar les cames despistada i fregar-me el peu i demanar-me perdó amb els dits. Vine, seu aquí. Parla’m. Explica’m el significat de la paraula urc, el poder de l’heura, les veus de l’Hades. Parla’m del que vulguis, però parla’m de tu.

Anuncis
Sargantana

Distància justa

Distancia justa

En el amor, y en el boxeo
todo es cuestión de distancia
Si te acercas demasiado me excito
me asusto
me obnubilo
digo tonterías
me echo a temblar
pero si estás lejos
sufro entristezco
me desvelo
y escribo poemas.

(Cristina Peri Rossi)

Les quatre de la nit és ara matinada. Les parpelles s’escarrassen a retenir el son, però el silenci és eixordador. Les quatre de la nit és ara matinada. L’hora precisa en què ja fa massa temps que no et sé pensant-me, l’hora precisa en què s’acaba l’efecte ansiolític del teu darrer alè. I és llavors que la fosca em cau al damunt i m’espanta tenir-te tan a prop que podria ferir-te. Haurem de parlar-nos més tard, de dormir-nos més tard, de besar-nos més tard, fins que la matinada, com a mínim, comenci a veure sortir el sol.

alain-daussin

[Alain Daussin]

 

 

 

 

Distància justa

Malesa

Baixar dels niguls és un trànsit dolorós. T’arrisques
a perdre els rems de tots els somnis.

[Antònia Vicens]

La malesa neix
entre les esquerdes
de les parets
de l’amor.

Beu de cada plor
creix amb cada culpa
i alimenta la bardissa
que separa els cossos.

L’embrió d’un corc
afamat d’entranya
devora sense escrúpols
les raons
de cada retret.

No hi ha parets
sense clivelles.

romain-veyon

[Romain Veyon]

Malesa

Per un bou tot és prou

Si tingués un llapis i un paper escriuria amb lletres ben grans i ben clares la nostra desesperació més enllà del temps i l’espai. Si parlés la vostra llengua no necessitaríeu intèrprets per entendre el dolor punyent que ens provoquen els límits d’una democràcia fal·laç maquillada de dialogisme hipòcrita.

Plorar no sempre és bo, perquè l’angoixa que s’allibera a cada llàgrima no sempre és transitòria. Després dels alens no sempre hi ha la redempció. Us lamentau ara pels atemptats i enceneu espelmes en senyal de dol, posau flors en ofrena a les víctimes i feu minuts de silenci arreu en mostra de solidaritat. Enyorau tots aquells que heu perdut sense conèixer-los, perquè tenen la pell blanca, es dutxen cada dia i han crescut educats per una mateixa religió. Pobres, no s’ho esperaven. Això ens podria haver passat a tots. Només havien anat a un concert, a sopar, o esperaven agafar un avió. Podria haver estat jo la del metro.

Sí. I la guerra també t’hauria pogut tocar a tu. Us hauria pogut caure al damunt com una llosa i esclafar-vos, i llavors també hauríeu sortit corrents cap a algun lloc que esperàveu segur. Però som d’un altre continent, tenim la pell fosca i parlam una altra llengua. Vet aquí la nostra desgràcia: haver nascut allà, i no aquí.

Magnus Wenman

[Magnus Wenman]

 

Non non,
vine, son!

Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per a la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d’escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou 
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.

Non non,
vine, son!

(Pere Quart)

Per un bou tot és prou

Sempre de vegades

LO FATAL (Rubén Darío)

A Carles Duarte

Los antiguos faraones
ordenaron a los escribas:
consignar el presente
vaticinar el futuro
pero el presente es efímero
y el futuro incierto
salvo para aquellos que saben leer
en la Naturaleza el lenguaje de los símbolos
-Baudelaire-.
Perdóname si en el presente
he sufrido por el futuro
cual Casandra rodando por las calles
de la antigua Troya
-“fue Ilión, fue la gran gloria de los teucros”-
perdóname si en el presente
he sufrido por el pasado.
De Virgilo a Sigmund Freud
todo está perdido de antemano,
y sin embargo,
como jugadores locos -Dostoievski-
seguimos apostando.

(Cristina Peri Rossi)

De vegades sent nostàlgia de tot: de tu, del teu cos, del meu i de tot el que ens deim quan no ens deim res. Nostàlgia del que trepitj, una passa darrera una altra, i queda enrere. De tot el que veig amb els ulls mig tancats a contrasol. Nostàlgia d’aquesta calidesa i aquesta olor, dels colors, dels ocells, culpa d’uns sentits massa desperts. Nostàlgia de l’ara, l’abans i el després, tot i ser on vull i amb qui vull.

Sempre de vegades