Sempre de vegades

LO FATAL (Rubén Darío)

A Carles Duarte

Los antiguos faraones
ordenaron a los escribas:
consignar el presente
vaticinar el futuro
pero el presente es efímero
y el futuro incierto
salvo para aquellos que saben leer
en la Naturaleza el lenguaje de los símbolos
-Baudelaire-.
Perdóname si en el presente
he sufrido por el futuro
cual Casandra rodando por las calles
de la antigua Troya
-“fue Ilión, fue la gran gloria de los teucros”-
perdóname si en el presente
he sufrido por el pasado.
De Virgilo a Sigmund Freud
todo está perdido de antemano,
y sin embargo,
como jugadores locos -Dostoievski-
seguimos apostando.

(Cristina Peri Rossi)

De vegades sent nostàlgia de tot: de tu, del teu cos, del meu i de tot el que ens deim quan no ens deim res. Nostàlgia del que trepitj, una passa darrera una altra, i queda enrere. De tot el que veig amb els ulls mig tancats a contrasol. Nostàlgia d’aquesta calidesa i aquesta olor, dels colors, dels ocells, culpa d’uns sentits massa desperts. Nostàlgia de l’ara, l’abans i el després, tot i ser on vull i amb qui vull.

Sempre de vegades

Poema de Nadal

Ningú com Segarra per escriure un poema de Nadal i ningú com Lluís Soler per recitar-lo. Aquí, de cap a cap d’illa, el camí s’escurça. I jo escurçaré també aquest poema, però si el voleu llegir sencer podeu clicar aquí.

S

Josep Maria de Sagarra (1930)

CANT III

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!…
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!…
Els camins són l’angúnia primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
o per saber es posava a caminar…
Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure! 

Poema de Nadal

Udol

Vull ser Frida Kahlo,
em digueres,
i intentares ofegar aquell dolor que,
sense tu saber-ho,
ja havia après a nedar.

(Maria Ripoll)

No tinc cap tros de pell fora de la manta del coll cap avall. La punta del nas se’m congela i penso en l’escalfor de la teva galta, dels llavis mossegant-me l’orella. No tinc cap tros de pell fora de la manta, i tot i així tinc fred a les entranyes quan visualitzo el full en blanc. Aquella por que confessaven, a través de la veu trencada i l’udol penetrant entre la boira, tots els personatges de la meva memòria m’escanya. Sé que mai escriuré com pintava Picasso, però potser, com ell, deixaré enrere el nihilisme i m’instal·laré a París. Quan no hagi de comprar pastanagues per anar al teatre, quan l’art deixi de ser un imant a la nevera, quan Calders vengui més llibres que un Premi Planeta, quan el major èxit de vendes deixi de ser Bieber, aleshores, deixaré de tenir por.

Udol

Dietari d’insomnis

La llei ha prohibit els cigarrets a les converses
i el fum feixuc i lent al baf dels malalts d’esperit.
Allò que abans em semblava groc ara és vermell
i ja no hi ha siluetes fosques rere el vidre.

He escrit al vell dietari d’insomnis
dos amants i boques entreobertes,
la roba bruta del blanc encès
d’impaciències, i el terra nu,
sense estores ni coixins.

Tornen insistents les paraules mig dites
i em desconcerta aquesta antiga convicció
que tot va ser culpa d’un piano antic,
dels cabells, de l’olor.

Dietari d’insomnis