Sargantana

Els teus llavis. La fruita. La magrana…
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

Maria-Mercè Marçal

lunallenatormenta

Et necessit aquí. I els teus dubtes i les teves llunes i les teves sargantanes. Seu amb mi, vora l’envelat de la fira dels Folls, i parla’m d’amor. Explica’m la solitud i fem-la desaparèixer juntes, enllaçant només tantes paraules boniques, tan vives encara, tan dolces, tan punyents, si vols. I els gests. No oblidem els gests. Les mans tèbies vora la cuixa, aquell no gosar tocar-te per por d’equivocar-me, aquell contacte que només s’intueix, aquell entrecreuar les cames despistada i fregar-me el peu i demanar-me perdó amb els dits. Vine, seu aquí. Parla’m. Explica’m el significat de la paraula urc, el poder de l’heura, les veus de l’Hades. Parla’m del que vulguis, però parla’m de tu.

Anuncis
Sargantana

Distància justa

Distancia justa

En el amor, y en el boxeo
todo es cuestión de distancia
Si te acercas demasiado me excito
me asusto
me obnubilo
digo tonterías
me echo a temblar
pero si estás lejos
sufro entristezco
me desvelo
y escribo poemas.

(Cristina Peri Rossi)

Les quatre de la nit és ara matinada. Les parpelles s’escarrassen a retenir el son, però el silenci és eixordador. Les quatre de la nit és ara matinada. L’hora precisa en què ja fa massa temps que no et sé pensant-me, l’hora precisa en què s’acaba l’efecte ansiolític del teu darrer alè. I és llavors que la fosca em cau al damunt i m’espanta tenir-te tan a prop que podria ferir-te. Haurem de parlar-nos més tard, de dormir-nos més tard, de besar-nos més tard, fins que la matinada, com a mínim, comenci a veure sortir el sol.

alain-daussin

[Alain Daussin]

 

 

 

 

Distància justa

Malesa

Baixar dels niguls és un trànsit dolorós. T’arrisques
a perdre els rems de tots els somnis.

[Antònia Vicens]

La malesa neix
entre les esquerdes
de les parets
de l’amor.

Beu de cada plor
creix amb cada culpa
i alimenta la bardissa
que separa els cossos.

L’embrió d’un corc
afamat d’entranya
devora sense escrúpols
les raons
de cada retret.

No hi ha parets
sense clivelles.

romain-veyon

[Romain Veyon]

Malesa

El sabó de Proust

Una olor de sabó inesperada i molt concreta m’ha transportat anys enrere, a les nits massa curtes i els dies massa llargs, i m’ha fet maleir Proust i la seva lucidesa i eloqüència a l’hora de crear conceptes.

He creuat un semàfor sense mirar i quan era enmig de la carretera m’ha enlluernat el color verd i una sensació de por lleu i de penediment m’ha pujat cames amunt. Fins a quin punt tenc el control sobre els meus actes? Per què tot em fa pensar que l’atzar em guanya la partida? Qui mou les fitxes del taulell? Són tantes preguntes les que t’assalten en nits de turbulències que convé no centrar-te en unes respostes que, per la seva naturalesa etílica, no perduraran.

En girar el carrer, mil ulls interrogants s’han obert al meu voltant amb una mirada incrèdula i expectant, i he vist en les ninetes el mateix color d’incertesa que tothora m’omplia les pupil·les, que esperaven sorprendre’s encara d’una pits al descobert, d’una besada furtiva, d’un cabell eteri.

Tanmateix, la pregunta ara només és una: què, quan, com, per què i amb quines conseqüències passa tot el que passa?

Agrairé qualsevol resposta. Fins i tot les més imaginatives.

caitlin-worthington

[Caitlin Worthington]

fd1725aef3cd21a8ccb1b89d1e9372a2

[Demynsha Hiedel]borisov-dmitry

[Borisov Dmitry]david-lazar

[David Lazar]

maira-fridman

[Maira Fridman]

elena-bovo

[Elena Bovo]

El sabó de Proust

The edge of eternity

“It’s the edge of eternity. Let’s stay right here forever”.

Sempre he estat una persona de barra. Amb molt barra, també, ho reconec. Però de barra de bar, volia dir. Haver de seure amb les cames obertes o de costat perquè els genolls freguen la paret i contorsionar-te fins al punt que el pes del teu cos recau damunt un dels teus colzes, mentre l’altra articulació queda lliure per apropar-te la cervesa a la boca. I en aquesta posició ridícula, confiar els teus secrets més íntims a qui s’asseu davant teu, amb una postura descaradament natural i aparentment comfortable que no aconsegueixes copiar. Veure com s’escolen les hores xerrant en veu baixa i amb un to cerimoniós, tal i com requereix la gravetat de la conversa sobre allò que no has fet avui perquè, un dia més, se t’ha menjat el temps i l’apatia. Fer un glop darrere un altre sense que mai s’acabi de buidar el got (perquè ja se sap, el got sempre ha d’estar mig ple), i no ser conscient de quantes copes has ingerit fins que les has de pagar. Són uns doblers ben invertits, conclous. Perquè l’estona qua has passat asseguda a la barra ha curat els teus mals, els del teu company, i ha contribuït més a la millora del món que una cimera internacional amb masses vestits i massa poques intencions.

Sempre he estat una persona obesrvadora, detallista i mimètica. Traduesc tot el que m’atrau al llenguatge personal fins al punt de no saber on s’acaba l’original i on començ jo. Potser jo no arrib a començar mai i som només una extensió d’algú i d’alguna cosa. Però he de confessar que m’ha anat prou bé el plagi i fins i tot diria que en ocasions m’ha fet sentir original. Aquest estat permanent de desconfiança en les decisions pròpies sovint fa que demani consells als més savis. Però els savis no coincideixen en les opinions, cosa que me duu altra vegada al principi: sempre he estat una persona de barra…

Eve Arnold

[Eve Arnolds]

The edge of eternity