The edge of eternity

“It’s the edge of eternity. Let’s stay right here forever”.

Sempre he estat una persona de barra. Amb molt barra, també, ho reconec. Però de barra de bar, volia dir. Haver de seure amb les cames obertes o de costat perquè els genolls freguen la paret i contorsionar-te fins al punt que el pes del teu cos recau damunt un dels teus colzes, mentre l’altra articulació queda lliure per apropar-te la cervesa a la boca. I en aquesta posició ridícula, confiar els teus secrets més íntims a qui s’asseu davant teu, amb una postura descaradament natural i aparentment comfortable que no aconsegueixes copiar. Veure com s’escolen les hores xerrant en veu baixa i amb un to cerimoniós, tal i com requereix la gravetat de la conversa sobre allò que no has fet avui perquè, un dia més, se t’ha menjat el temps i l’apatia. Fer un glop darrere un altre sense que mai s’acabi de buidar el got (perquè ja se sap, el got sempre ha d’estar mig ple), i no ser conscient de quantes copes has ingerit fins que les has de pagar. Són uns doblers ben invertits, conclous. Perquè l’estona qua has passat asseguda a la barra ha curat els teus mals, els del teu company, i ha contribuït més a la millora del món que una cimera internacional amb masses vestits i massa poques intencions.

Sempre he estat una persona obesrvadora, detallista i mimètica. Traduesc tot el que m’atrau al llenguatge personal fins al punt de no saber on s’acaba l’original i on començ jo. Potser jo no arrib a començar mai i som només una extensió d’algú i d’alguna cosa. Però he de confessar que m’ha anat prou bé el plagi i fins i tot diria que en ocasions m’ha fet sentir original. Aquest estat permanent de desconfiança en les decisions pròpies sovint fa que demani consells als més savis. Però els savis no coincideixen en les opinions, cosa que me duu altra vegada al principi: sempre he estat una persona de barra…

Eve Arnold

[Eve Arnolds]

Anuncis
The edge of eternity

Bon 2013

Jo també tenc els desitjos més tòpics per aquest any: feina, salut, alegria. Però, a banda de tot això, també vull tirar-me en parapent i veure’t, formigueta, des de dalt. Escoltar com et tremola la veu cada vegada que me vols robar un t’estim i comprovar que res no es mou quan me mires als ulls. I, per demanar, també m’agradaria un cafè amb llet al matí asseguda davant la finestra, just al costat d’aquell raig de sol. Baladrejar a fosca nit sense por al què diran, o sense vergonya, i desembullar el batiubull d’estrelles, ara l’ossa, ara orió, ara un elefant bevent aigua d’una bassa. Deixar-me emportar per l’embriaguesa dels mojitos a cegues i el baf de saladura; la música foradant-me els timpans i les disfresses fetes amb padaços bruts.

No sé ben bé per què, però avui m’he despert amb Cave al cap.

Bon 2013

Colors d’illa

Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats

(Ponç Pons)

M’he abocat a l’abisme i no he caigut. Les ales esteses en l’últim moment. El vent de tramuntana m’ha furtat un alè, d’aquells que sovint se’t queden enganxats a les parets de l’esòfag. He vist que se l’enduia un corb marí i després he sentit l’eco d’un crit d’auxili. Desconec tot allò que han viscut les roques, però m’obsessiona llegir-hi el passat a les entranyes.

???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????


??????????????????????????????? ???????????????????????????????

???????????????????????????????

???????????????????????????????

Colors d’illa

Dins la finestra

Mira’m els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d’un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l’arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.

Miquel Martí i Pol
(Set poemes d’aniversari)

1104x4e2ee2ad003

[Buchholz]

Quan a dins no hi queda res per amagar és inútil que me vesteixi. Només els plecs del llençol pordrien dissiumular un poquet aquest nerviosisme que m’envaeeix sempre que record els xiuxiuejos a cau d’orella. I, a fora, pell de gallina. Si escric que avui m’he despert sense haver somniat res se m’enganxen les tecles de l’ordinador a la punta dels dits: “mentidera”.  És hivern i fa olor de Nadal tot i els rajos de sol per la finestra. No sé si somniava el mateix que Buchholz, però la llum s’hi assemblava.

Dins la finestra

De peus a terra

Una palabra que se escapa, una distracción, una reflexión vaga y deslavazada, una nostalgia lejana, una expresión encubierta, el sonido de la voz, la manera de andar, la mirada, la atención, el silencio, todo es revelador de la una para la otra.

Denis Diderot
(Cartas a Sophie Volland)

elmolinokimmanresa400x400-304x0

M’he posat crema a les mans i tot me llenega. No puc mantenir el boli dret per fer una bona cal·ligrafia i demà ningú no entendrà què volia dir quan escrivia que m’agrada el món tal com és els dies de primavera de desembre. Fins i tot m’agrada no poder caminar després de les hores de feina i sentir el cric-crac que em fan els ossos de les caderes quan intent pujar unes escales. Potser estic un poc rovellada després de tants mesos sense anar al gimnàs, m’hauré de replantejar les inversions de temps.
Diumenge vaig caure en ple Paral·lel. Ja he dit que me costava caminar. Vaig caure allà on Carmen Lirio va perdre una vegada la lliga després d’una actuació i vaig veure encara la petjada de la seva sabata de taló. Després vaig decidir que volia ser Maria Mercè Marçal o Guillermina Motta, ara no ho sé ben bé. Només sé que quan m’hi hagi convertit, un dia passejaré pel Paral·lel.

De peus a terra