A nostra pàtria

Ferreriencs cantem a nostra pàtria,
a sa que és niu dels més tendres amors.

(Himne de Ferrereis)

aea440a0f13811e1a5a612313b0a4c95_7

I de cop te notes alguna cosa humida a la galta que no havies previst d’ençà que te fas la forta. No te n’has adonat quan naixia subtil al llagrimer i sense voler has obert la caixa de Pandora. I ara és tard per tancar-la. La humitat als ulls et recorda on ets i el gust estranyament salat, on voldries ser. Ryanair t’envia un missatge per dir-te que encara no has facturat i l’escena es torna més patètica.

Després d’haver-te deshidratat un poc t’eixugues les llàgrimes i et resignes, perquè resignar-te és l’única cosa que pots fer i perquè racionalment no tens motius per estar trista. Però en aquest moment no hi ha raó que valgui i la llista d’arguments que t’has escrit per convèncer-te s’esborra amb els records dels altres anys i els desitjos i les il·lusions que tenies per a aquesta edició de les festes.

Tot torna: les festes, els cavalls, la pomada i les avellanes dins els sostenidors, et repeteixes. I et mires els peus per comprovar que els cordons de les sabates no estan fermats entre ells, perquè tens la sensació que alguna cosa t’està fent la traveta. Aquest any no tastaràs les albergínies plenes ni les pilotes. No hi seràs quan soni el primer toc ni quan esclatin les festes i no t’asseuràs a taula per repassar les anècdotes del dia intentant pronunciar bé totes les paraules. I contra això el racionalisme hi té ben poca cosa a fer.

I et repeteixes que tot torna. Però ara totes les emocions són una: enyorança.

A nostra pàtria

Darrere els complexes

DARRERE ELS COMPLEXES

El mirall mai no menteix:
el ventre massa tou,
el cul massa petit,
els pits massa plans,
les galtes massa plenes.
I així fins al tedi.

Però de res serveix
enumerar defectes
d’un cos imperfecte,
si, tanmateix,
tots els nervis,
tots els sentits,
totes les glàndules,
tot,
funciona correctament
i, tot,
mena a la mateixa conclusió:

“Sé d’una forma més clara que el meu fermall amb els plaers no té cura”.

Biel Mesquida
(Llefre de tu)

mukti echwantono

[Mukti Echwantono]

Darrere els complexes

Despertar-se en una ciutat embolcallada

A CRAZED GIRL

THAT crazed girl improvising her music.
Her poetry, dancing upon the shore,

Her soul in division from itself
Climbing, falling She knew not where,
Hiding amid the cargo of a steamship,
Her knee-cap broken, that girl I declare
A beautiful lofty thing, or a thing
Heroically lost, heroically found.

No matter what disaster occurred
She stood in desperate music wound,
Wound, wound, and she made in her triumph
Where the bales and the baskets lay
No common intelligible sound
But sang, ‘O sea-starved, hungry sea.’

(W. B. Yeats)

culturainquieta[extret de: http://www.culturainquieta.com/%5D

La ciutat s’ha despert mig atordida, amb lleganyes als ulls d’un matí massa precoç, massa fosc, massa fred. L’he compresa i l’he abraçada amb la meva màxima empatia. Tot és silenci en una matinada de llops amb els carrers buits, quan encara ningú no gosa moure’s i somia que és dissabte. Després tot esdevé frenètic, veloç, mecànic.

L’esforç de la primavera ha estat en va. La cuirassa de cotó fluix sembla impenetrable i inamovible. Aquest degoteig constant i sorneguer, impertinent, me vol vèncer i pretén impacientar-me. No sap, però, que jo som més forta, més astuta i que he après la calma amb els anys. Només que es despisti un poc sortiré a escalar els núvols cap al Sol que intuesc que existeix més amunt. Perquè l’he vist i l’he tastat i he guardat un poc de la seva calidesa a dins meu, amb la intenció que se’m faci més lleugera la vida mentre esper tornar-lo a veure.

Despertar-se en una ciutat embolcallada

Cortázar

ENCARGO

No me des tregua, no me perdones nunca.
Hostígame en la sangre, que cada cosa cruel sea tú que
vuelves.
¡No me dejes dormir, no me des paz!
Entonces ganaré mi reino,
naceré lentamente.
No me pierdas como una música fácil, no seas caricia ni
guante;
tállame como un sílex, desespérame.
Guarda tu amor humano, tu sonrisa, tu pelo. Dálos.
Ven a mí con tu cólera seca de fósforos y escamas.
Grita. Vomítame arena en la boca, rómpeme las fauces.
No me importa ignorarte en pleno día,
saber que juegas cara al sol y al hombre.
Compártelo.

Yo te pido la cruel ceremonia del tajo,
lo que nadie te pide: las espinas
hasta el hueso. Arráncame esta cara infame,
oblígame a gritar al fin mi verdadero nombre.

(Julio Cortázar)

lebrocquy[Louis le Brocquy]

Tenia aquest poema guardat al fons del calaix de sastre de quan encara existien els rajos de sol i el vent no t’impedia el pas. Torna. Sempre torna aquesta illa de clama per fustigar-me en la sang i en el record i per obligar-me a la nostàlgia. El poema avui diu textura d’arena i una posta de sol, però demà dirà asfalt o olor de cabells banyats. Fins que escupi el meu veritable nom i vomiti totes les espines. O fins que algú em faci un retrat com el de Brocquy. Mentrestant, seguiré llegint Cortázar trenta anys després de mort i descobrint tota la seva còlera, que sovint faig meva.

Cortázar

Paciència

PACIÈNCIA

Creure’s perdut en un mateix. Que el temps t’alliçoni, que t’ensenyi a tornar a trobar els senyals, a saber llegir novament les indicacions que et duen a casa. I lentament tornar al regust de boca conegut de les pròpies paraules.

(Anna Garcia)

paula-bonet-317x220[Paula Bonet]

Xerr una llengua estranya sense paraules dolces ni carícies verbals. Sense bromes ni ironies. Una llengua pràctica, però amb poca llibertat d’expressió en una boca més acostumada a la calidesa dels mots natius. I, tanmateix, sempre he estat maldestre amb les paraules, o amb allò que els correspon expressar. Potser per això em donen papers muts a les obres de teatre.

Darrerament la meva vida onírica em trasbalsa i als matins oblit on som i què he de fer. Només l’esgotament físic, irreverent, m’ho recorda amb mala llet. El cos em pesa tant que crec que m’hauré de desprendre d’alguns sentiments o fer-me créixer ales a l’esquena. Potser aquesta segona opció serà la més fàcil.

Paciència