Accident

Jur que no ho volia,
que m’era més fàcil
la primera persona del singular.

20130615_0648chema_madoz4

Anuncis
Accident

Calma!

Disfrutaré de vez en cuando
de tu recuerdo
que seguirá alterándome.

[Benedetti]

Quan el cos és ple de vida només hi ha minuts, i les hores no basten per alliberar-la tota. Nedar i sentir-te l’explosió endins d’aquell estrall de sensacions efervescents que en alguns instants de desesperació fins i tot havies oblidat. Menjar una tallada llarga de síndria i embrutar-te les orelles, calmar la set amb la suma de cafès, ara amb un, ara amb l’altre.

I, deliberadament, tornar als 15 i condensar tot el que has viscut d’ençà fins ara en un tancar d’ulls imprecís i impertèrrit que et recargola el neguit, primer, per allò del tempus fugit i després et recorda insidiós el che será. Però no, calma, la mar és aquí, la mà és aquí, la mare és aquí i tot està bé (i tot està per fer i tot és possible).

Deixem les petjades indelebles del temps damunt aquesta roca, damunt aquesta cala, per recuperar-les sempre o per maleir-les, encara que sigui per oblidar-les de nou o tornar-hi a recórrer en moments de nostàlgia. Mentrestant, el cos és ple de vida i les hores no basten per alliberar-la tota.

 

???????????????????????????????

Calma!

Sempre torna

Aprenia a fer girar les cordes i em van sortir cops a les cuixes fins que la malaptesa es convertí en traça. Només la sensació que cada vegada sumava una rotació al moviment, pensar que el moment de frustració donaria pas a un divertiment més permanent i el fet d’emmirallar-me en tots aquells que em servien d’exemple bastava per no desistir.

Ara torna. Sempre torna aquest sentiment de fragilitat i inseguretat abans del domini. Tornen els senyals damunt un cos ja més experimentat en les caigudes i amb més calls a la pell, però no per això menys sensible. Sabem que mai no es tanca el cercle i que tot és una espiral, però tot i així ens sorprèn i ens agafa desprevinguts aquest anar i venir de les pilotes i dels llaços i se’ns enganxen a les mans les cordes que abans sabíem fer girar tan hàbilment. Inesperadament, tornam a ser aprenents quan ja ens pensàvem professors.

Sempre torna

Je vais t’aimer

Emocionar-se amb una cançó fins a les llàgrimes és com enamorar-se de sobte d’algú que no coneixes: no saps ben bé per què passa, però ja és massa tard per construir el mur d’impermeabilitat que hauria d’evitar-ho. Potser, com tot, allò que es té a dins tard o d’hora es rebel·la i et forada la pell amb mil incisions minúscules impossibles de cosir.

I ara, després de l’èxtasi patètic i d’haver malmès amb indòmita passió una dignitat artificialment construïda, has perdut qualsevol oportunitat de ser de pedra, ni que sigui de marès. En fi, la vida. Sense retorn i sense fre. I a davant, només l’Atlàntic.

Tanmateix, quan ja t’has llevat la cuirassa, la carn és tan tova i les carícies fan tant de mal! Irremeiablement només queda estimar-te fins a envellir i avergonyir la nit, fins a cremar la llum esperant que arribi el dia.

(Je vais t’aimer)

1530452_676797749026767_290437355_n

 

Je vais t’aimer

Encalcem les fades

Woman Holds Up Brassiere
01 Aug 1969, San Francisco, California, USA — Demonstrators remove their brassieres during an anti-bra protest outside a San Francisco department store. — Image by © Bettmann/CORBIS

 

BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

(Maria-Mercè Marçal)

M’he cansat d’aquest anar i venir darrere obligacions que són meves per herència, darrere deures imposats amb els forats de les orelles, darrere comportaments engabitas dins de vestits de flors.  M’he cansat de pensar en jo sempre en segon terme i de prioritzar les necessitats estèrils d’algú que les creu més importants per genètica. Aprendre a cosir no m’ha estat gens útil a l’hora de vacil·lar i el manual de les bones actituds fa temps que va quedar obsolet. Vull rebel·lar-me ara i aquí contra aquest estigma que m’ha fet créixer parant la taula i fent el menjar perquè tothom trobi un plat calent a taula a l’hora de dinar. És evident que no sé cuinar. Perdo la noció del temps entre noms, verbs i adjectius i se’m crema el sofregit.

Viure per algú que no s’ho mereix o, senzillament, viure per algú que no som jo mateixa. No, gràcies. Per què? A quin any diu que som? Tot això d’ara és meu perquè he lluitat per aconseguir-ho i perquè he maldat per aferrar-me al meu futur amb totes les meves forces, encara que sovint no ha estat fàcil tancar el puny ben fort i mantenir-lo a dins. Ja no duc sostenidors, ho sabies? He deixat d’amagar-me els mogrons, de fermar-me la llibertat amb fantasies de randes. Tanmateix, no són els pits el símbol d’aquesta feminitat tan alabada? Acostumau-vos-hi, idò. Perquè els prejudicis tampoc no s’haurien d’heretar.

Encalcem les fades