We can’t be friends

Estimada S.,

És una cabronada que m’acomiadi per escrit després d’haver desaparegut de cop, ja ho sé, però no he trobat cap altra manera.

El sopar d’ahir a la nit va ser boníssim, perfecte. Les hores se’m van fer curtes. De fet, les hores amb tu sempre se’m fan curtes. I aquí em tens, amb la maleta a la mà i a punt d’agafar un avió. Voldria haver estat prou valenta per dir-te adéu, però he pensat que potser m’hauries convidat a passar a casa teva i sortir-ne cada vegada em resulta més difícil. Voldria que en J. no hi fos, que no existís, que no tinguéssiu un gos junts i un llit junts i una vida junts. Voldria convidar-te al meu loft minúscul sense menjador i fer-te una mica de salmó per sopar mentre et dutxes. Voldria baixar al súper en pijama perquè se m’ha acabat el cafè. Voldria no-fer el llit al matí i haver d’escombrar els teus cabells perquè és l’època de les albergínies i et cauen més. Les hores amb tu se’m fan curtes i ja no en tinc prou amb tres, vint-i-quatre, setanta-dues. Per això he marxat i per això ara tinc una maleta a la mà i estic a punt d’agafar un avió. Quan arribi, no t’escriuré, perquè si t’escric voldré saber de tu i voldré tornar-te a escriure i quan em cansi d’escriure voldré trucar-te per sentir-te riure i quan et senti riure voldré abraçar-te i quan no pugui abraçar-te voldré agafar un avió i tornar-te a veure i quan et torni a veure voldré besar-te i fer-te l’amor i seré incapaç de dissimular-ho més, de fer-me l’amiga, d’escoltar-te només amb les orelles.

Embarquem.

N.

Anuncis
We can’t be friends

Calma!

Disfrutaré de vez en cuando
de tu recuerdo
que seguirá alterándome.

[Benedetti]

Quan el cos és ple de vida només hi ha minuts, i les hores no basten per alliberar-la tota. Nedar i sentir-te l’explosió endins d’aquell estrall de sensacions efervescents que en alguns instants de desesperació fins i tot havies oblidat. Menjar una tallada llarga de síndria i embrutar-te les orelles, calmar la set amb la suma de cafès, ara amb un, ara amb l’altre.

I, deliberadament, tornar als 15 i condensar tot el que has viscut d’ençà fins ara en un tancar d’ulls imprecís i impertèrrit que et recargola el neguit, primer, per allò del tempus fugit i després et recorda insidiós el che será. Però no, calma, la mar és aquí, la mà és aquí, la mare és aquí i tot està bé (i tot està per fer i tot és possible).

Deixem les petjades indelebles del temps damunt aquesta roca, damunt aquesta cala, per recuperar-les sempre o per maleir-les, encara que sigui per oblidar-les de nou o tornar-hi a recórrer en moments de nostàlgia. Mentrestant, el cos és ple de vida i les hores no basten per alliberar-la tota.

 

???????????????????????????????

Calma!

Sempre torna

Aprenia a fer girar les cordes i em van sortir cops a les cuixes fins que la malaptesa es convertí en traça. Només la sensació que cada vegada sumava una rotació al moviment, pensar que el moment de frustració donaria pas a un divertiment més permanent i el fet d’emmirallar-me en tots aquells que em servien d’exemple bastava per no desistir.

Ara torna. Sempre torna aquest sentiment de fragilitat i inseguretat abans del domini. Tornen els senyals damunt un cos ja més experimentat en les caigudes i amb més calls a la pell, però no per això menys sensible. Sabem que mai no es tanca el cercle i que tot és una espiral, però tot i així ens sorprèn i ens agafa desprevinguts aquest anar i venir de les pilotes i dels llaços i se’ns enganxen a les mans les cordes que abans sabíem fer girar tan hàbilment. Inesperadament, tornam a ser aprenents quan ja ens pensàvem professors.

Sempre torna

Je vais t’aimer

Emocionar-se amb una cançó fins a les llàgrimes és com enamorar-se de sobte d’algú que no coneixes: no saps ben bé per què passa, però ja és massa tard per construir el mur d’impermeabilitat que hauria d’evitar-ho. Potser, com tot, allò que es té a dins tard o d’hora es rebel·la i et forada la pell amb mil incisions minúscules impossibles de cosir.

I ara, després de l’èxtasi patètic i d’haver malmès amb indòmita passió una dignitat artificialment construïda, has perdut qualsevol oportunitat de ser de pedra, ni que sigui de marès. En fi, la vida. Sense retorn i sense fre. I a davant, només l’Atlàntic.

Tanmateix, quan ja t’has llevat la cuirassa, la carn és tan tova i les carícies fan tant de mal! Irremeiablement només queda estimar-te fins a envellir i avergonyir la nit, fins a cremar la llum esperant que arribi el dia.

(Je vais t’aimer)

1530452_676797749026767_290437355_n

 

Je vais t’aimer