El sabó de Proust

Una olor de sabó inesperada i molt concreta m’ha transportat anys enrere, a les nits massa curtes i els dies massa llargs, i m’ha fet maleir Proust i la seva lucidesa i eloqüència a l’hora de crear conceptes.

He creuat un semàfor sense mirar i quan era enmig de la carretera m’ha enlluernat el color verd i una sensació de por lleu i de penediment m’ha pujat cames amunt. Fins a quin punt tenc el control sobre els meus actes? Per què tot em fa pensar que l’atzar em guanya la partida? Qui mou les fitxes del taulell? Són tantes preguntes les que t’assalten en nits de turbulències que convé no centrar-te en unes respostes que, per la seva naturalesa etílica, no perduraran.

En girar el carrer, mil ulls interrogants s’han obert al meu voltant amb una mirada incrèdula i expectant, i he vist en les ninetes el mateix color d’incertesa que tothora m’omplia les pupil·les, que esperaven sorprendre’s encara d’uns pits al descobert, d’una besada furtiva, d’un cabell eteri.

Tanmateix, la pregunta ara només és una: què, quan, com, per què i amb quines conseqüències passa tot el que passa?

Agrairé qualsevol resposta. Fins i tot les més imaginatives.

caitlin-worthington

[Caitlin Worthington]

fd1725aef3cd21a8ccb1b89d1e9372a2

[Demynsha Hiedel]borisov-dmitry

[Borisov Dmitry]david-lazar

[David Lazar]

maira-fridman

[Maira Fridman]

elena-bovo

[Elena Bovo]

Anuncis
El sabó de Proust

Calma!

Disfrutaré de vez en cuando
de tu recuerdo
que seguirá alterándome.

[Benedetti]

Quan el cos és ple de vida només hi ha minuts, i les hores no basten per alliberar-la tota. Nedar i sentir-te l’explosió endins d’aquell estrall de sensacions efervescents que en alguns instants de desesperació fins i tot havies oblidat. Menjar una tallada llarga de síndria i embrutar-te les orelles, calmar la set amb la suma de cafès, ara amb un, ara amb l’altre.

I, deliberadament, tornar als 15 i condensar tot el que has viscut d’ençà fins ara en un tancar d’ulls imprecís i impertèrrit que et recargola el neguit, primer, per allò del tempus fugit i després et recorda insidiós el che será. Però no, calma, la mar és aquí, la mà és aquí, la mare és aquí i tot està bé (i tot està per fer i tot és possible).

Deixem les petjades indelebles del temps damunt aquesta roca, damunt aquesta cala, per recuperar-les sempre o per maleir-les, encara que sigui per oblidar-les de nou o tornar-hi a recórrer en moments de nostàlgia. Mentrestant, el cos és ple de vida i les hores no basten per alliberar-la tota.

 

???????????????????????????????

Calma!

Sempre torna

Aprenia a fer girar les cordes i em van sortir cops a les cuixes fins que la malaptesa es convertí en traça. Només la sensació que cada vegada sumava una rotació al moviment, pensar que el moment de frustració donaria pas a un divertiment més permanent i el fet d’emmirallar-me en tots aquells que em servien d’exemple bastava per no desistir.

Ara torna. Sempre torna aquest sentiment de fragilitat i inseguretat abans del domini. Tornen els senyals damunt un cos ja més experimentat en les caigudes i amb més calls a la pell, però no per això menys sensible. Sabem que mai no es tanca el cercle i que tot és una espiral, però tot i així ens sorprèn i ens agafa desprevinguts aquest anar i venir de les pilotes i dels llaços i se’ns enganxen a les mans les cordes que abans sabíem fer girar tan hàbilment. Inesperadament, tornam a ser aprenents quan ja ens pensàvem professors.

Sempre torna

Per un bou tot és prou

Si tingués un llapis i un paper escriuria amb lletres ben grans i ben clares la nostra desesperació més enllà del temps i l’espai. Si parlés la vostra llengua no necessitaríeu intèrprets per entendre el dolor punyent que ens provoquen els límits d’una democràcia fal·laç maquillada de dialogisme hipòcrita.

Plorar no sempre és bo, perquè l’angoixa que s’allibera a cada llàgrima no sempre és transitòria. Després dels alens no sempre hi ha la redempció. Us lamentau ara pels atemptats i enceneu espelmes en senyal de dol, posau flors en ofrena a les víctimes i feu minuts de silenci arreu en mostra de solidaritat. Enyorau tots aquells que heu perdut sense conèixer-los, perquè tenen la pell blanca, es dutxen cada dia i han crescut educats per una mateixa religió. Pobres, no s’ho esperaven. Això ens podria haver passat a tots. Només havien anat a un concert, a sopar, o esperaven agafar un avió. Podria haver estat jo la del metro.

Sí. I la guerra també t’hauria pogut tocar a tu. Us hauria pogut caure al damunt com una llosa i esclafar-vos, i llavors també hauríeu sortit corrents cap a algun lloc que esperàveu segur. Però som d’un altre continent, tenim la pell fosca i parlam una altra llengua. Vet aquí la nostra desgràcia: haver nascut allà, i no aquí.

Magnus Wenman

[Magnus Wenman]

 

Non non,
vine, son!

Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per a la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d’escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou 
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.

Non non,
vine, son!

(Pere Quart)

Per un bou tot és prou

Je vais t’aimer

Emocionar-se amb una cançó fins a les llàgrimes és com enamorar-se de sobte d’algú que no coneixes: no saps ben bé per què passa, però ja és massa tard per construir el mur d’impermeabilitat que hauria d’evitar-ho. Potser, com tot, allò que es té a dins tard o d’hora es rebel·la i et forada la pell amb mil incisions minúscules impossibles de cosir.

I ara, després de l’èxtasi patètic i d’haver malmès amb indòmita passió una dignitat artificialment construïda, has perdut qualsevol oportunitat de ser de pedra, ni que sigui de marès. En fi, la vida. Sense retorn i sense fre. I a davant, només l’Atlàntic.

Tanmateix, quan ja t’has llevat la cuirassa, la carn és tan tova i les carícies fan tant de mal! Irremeiablement només queda estimar-te fins a envellir i avergonyir la nit, fins a cremar la llum esperant que arribi el dia.

(Je vais t’aimer)

1530452_676797749026767_290437355_n

 

Je vais t’aimer