Almost gone

CONSIDER ME GONE

There were rooms of forgiveness

in the house that we share

but the space has been emptied

of whatever was there.

There were cupboards of patience

There were shelfloads of care

but whoever came calling

found nobody there.

After today, consider me gone.

(Anna Garcia Garay)

Aquesta fredor als peus me du records d’un començament, ara que ja s’acosta el final. La fosca massa prematura, l’olor d’hivern que fan els arbres nus, els llums de nadal a destemps, són només dibuixos dins d’aquesta auca dublinesa. El leitmotif en la poesia que s’amaga darrere les ciutats grises en dies freds; darrere les ciutats literàries. Com  aquesta que tant m’ha costat de conèixer i que sense saber-ho ja començ a enyorar pel senzill fet que quedarà en el passat.

La mateixa banda sonora de fa un any m’acompanya ara a l’hora d’empaquetar tots aquests sentimets, tan distants en el temps i tan semblants. Sempre tan desconeguts. Ara cal acostumar-se una altra vegada a les capes de roba, a la coacció dels moviments dins l’abric, a l’enyorança d’alguna cosa indefinida. Acostumar-se a dir adéu sense que signifiqui res, excepte quan saps que no pot significar res, i fer-se la més forta una altra vegada i somriure. I que tot allò que va començar amb Strindberg, acabi amb Strindberg.