Una palabra que se escapa, una distracción, una reflexión vaga y deslavazada, una nostalgia lejana, una expresión encubierta, el sonido de la voz, la manera de andar, la mirada, la atención, el silencio, todo es revelador de la una para la otra.
Denis Diderot
(Cartas a Sophie Volland)
M’he posat crema a les mans i tot me llenega. No puc mantenir el boli dret per fer una bona cal·ligrafia i demà ningú no entendrà què volia dir quan escrivia que m’agrada el món tal com és els dies de primavera de desembre. Fins i tot m’agrada no poder caminar després de les hores de feina i sentir el cric-crac que em fan els ossos de les caderes quan intent pujar unes escales. Potser estic un poc rovellada després de tants mesos sense anar al gimnàs, m’hauré de replantejar les inversions de temps.
Diumenge vaig caure en ple Paral·lel. Ja he dit que me costava caminar. Vaig caure allà on Carmen Lirio va perdre una vegada la lliga després d’una actuació i vaig veure encara la petjada de la seva sabata de taló. Després vaig decidir que volia ser Maria Mercè Marçal o Guillermina Motta, ara no ho sé ben bé. Només sé que quan m’hi hagi convertit, un dia passejaré pel Paral·lel.
Subjectivitat a Glopets 