Sargantana

Els teus llavis. La fruita. La magrana…
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

Maria-Mercè Marçal

Et necessit aquí. I els teus dubtes i les teves llunes i les teves sargantanes. Seu amb mi, vora l’envelat de la fira dels Folls, i parla’m d’amor. Explica’m la solitud i fem-la desaparèixer juntes, enllaçant només tantes paraules boniques, tan vives encara, tan dolces, tan punyents, si vols. I els gests. No oblidem els gests. Les mans tèbies vora la cuixa, aquell no gosar tocar-te per por d’equivocar-me, aquell contacte que només s’intueix, aquell entrecreuar les cames despistada i fregar-me el peu i demanar-me perdó amb els dits. Vine, seu aquí. Parla’m. Explica’m el significat de la paraula urc, el poder de l’heura, les veus de l’Hades. Parla’m del que vulguis, però parla’m de tu.