Sargantana

Els teus llavis. La fruita. La magrana…
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

Maria-Mercè Marçal

lunallenatormenta

Et necessit aquí. I els teus dubtes i les teves llunes i les teves sargantanes. Seu amb mi, vora l’envelat de la fira dels Folls, i parla’m d’amor. Explica’m la solitud i fem-la desaparèixer juntes, enllaçant només tantes paraules boniques, tan vives encara, tan dolces, tan punyents, si vols. I els gests. No oblidem els gests. Les mans tèbies vora la cuixa, aquell no gosar tocar-te per por d’equivocar-me, aquell contacte que només s’intueix, aquell entrecreuar les cames despistada i fregar-me el peu i demanar-me perdó amb els dits. Vine, seu aquí. Parla’m. Explica’m el significat de la paraula urc, el poder de l’heura, les veus de l’Hades. Parla’m del que vulguis, però parla’m de tu.

Anuncis
Sargantana

Encalcem les fades

Woman Holds Up Brassiere
01 Aug 1969, San Francisco, California, USA — Demonstrators remove their brassieres during an anti-bra protest outside a San Francisco department store. — Image by © Bettmann/CORBIS

 

BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

(Maria-Mercè Marçal)

M’he cansat d’aquest anar i venir darrere obligacions que són meves per herència, darrere deures imposats amb els forats de les orelles, darrere comportaments engabitas dins de vestits de flors.  M’he cansat de pensar en jo sempre en segon terme i de prioritzar les necessitats estèrils d’algú que les creu més importants per genètica. Aprendre a cosir no m’ha estat gens útil a l’hora de vacil·lar i el manual de les bones actituds fa temps que va quedar obsolet. Vull rebel·lar-me ara i aquí contra aquest estigma que m’ha fet créixer parant la taula i fent el menjar perquè tothom trobi un plat calent a taula a l’hora de dinar. És evident que no sé cuinar. Perdo la noció del temps entre noms, verbs i adjectius i se’m crema el sofregit.

Viure per algú que no s’ho mereix o, senzillament, viure per algú que no som jo mateixa. No, gràcies. Per què? A quin any diu que som? Tot això d’ara és meu perquè he lluitat per aconseguir-ho i perquè he maldat per aferrar-me al meu futur amb totes les meves forces, encara que sovint no ha estat fàcil tancar el puny ben fort i mantenir-lo a dins. Ja no duc sostenidors, ho sabies? He deixat d’amagar-me els mogrons, de fermar-me la llibertat amb fantasies de randes. Tanmateix, no són els pits el símbol d’aquesta feminitat tan alabada? Acostumau-vos-hi, idò. Perquè els prejudicis tampoc no s’haurien d’heretar.

Encalcem les fades