Descontrol

Descansa en pau.

Visc i torno
a reviure
cada poema,
cada paraula.
Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.

(Montserrat Abelló)

 

[Oscar Delmar]

Aquest temps subtilment estival me desconcerta. M’ha llançat a les brases del tempus fugit i el carpe diem quan ja havia oblidat el llatí i ara no entenc què significa voler-ho tot. Apol·lo riu maliciosament perquè sap què m’espera: coneix la bellesa i les muses i encara duu la fletxa clavada al pit. Diu que ha llegit l’oracle i m’ha previngut de Bacus. Jo, però, èbria de vi m’he abandonat al seu culte. Al desig ardent i possessiu. A les estones de pell al descobert i a frec dels llavis. A les llengües desbocades i les boques humides. A la intensitat de les carícies i la violència de les esgarrapades a l’esquena. A la impotència de no poder abraçar més, perquè tot el que hi ha és a dins dels meus braços, i aleshores abraçar més fort. A la ràbia que provoca l’esgotament físic després del plaer quan encara no s’ha saciat la set. Als tremolors després de l’orgasme i la impossibilitat de moure un sol múscul. A l’abisme que hi ha més enllà del llit. A la nosa dels llençols entre les cuixes. A l’avidesa de les boques.