Sargantana

Els teus llavis. La fruita. La magrana…
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

Maria-Mercè Marçal

lunallenatormenta

Et necessit aquí. I els teus dubtes i les teves llunes i les teves sargantanes. Seu amb mi, vora l’envelat de la fira dels Folls, i parla’m d’amor. Explica’m la solitud i fem-la desaparèixer juntes, enllaçant només tantes paraules boniques, tan vives encara, tan dolces, tan punyents, si vols. I els gests. No oblidem els gests. Les mans tèbies vora la cuixa, aquell no gosar tocar-te per por d’equivocar-me, aquell contacte que només s’intueix, aquell entrecreuar les cames despistada i fregar-me el peu i demanar-me perdó amb els dits. Vine, seu aquí. Parla’m. Explica’m el significat de la paraula urc, el poder de l’heura, les veus de l’Hades. Parla’m del que vulguis, però parla’m de tu.

Anuncis
Sargantana

Descontrol

Descansa en pau.

Visc i torno
a reviure
cada poema,
cada paraula.
Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.

(Montserrat Abelló)

 

Oscar Delmar

[Oscar Delmar]

Aquest temps subtilment estival me desconcerta. M’ha llançat a les brases del tempus fugit i el carpe diem quan ja havia oblidat el llatí i ara no entenc què significa voler-ho tot. Apol·lo riu maliciosament perquè sap què m’espera: coneix la bellesa i les muses i encara duu la fletxa clavada al pit. Diu que ha llegit l’oracle i m’ha previngut de Bacus. Jo, però, èbria de vi m’he abandonat al seu culte. Al desig ardent i possessiu. A les estones de pell al descobert i a frec dels llavis. A les llengües desbocades i les boques humides. A la intensitat de les carícies i la violència de les esgarrapades a l’esquena. A la impotència de no poder abraçar més, perquè tot el que hi ha és a dins dels meus braços, i aleshores abraçar més fort. A la ràbia que provoca l’esgotament físic després del plaer quan encara no s’ha saciat la set. Als tremolors després de l’orgasme i la impossibilitat de moure un sol múscul. A l’abisme que hi ha més enllà del llit. A la nosa dels llençols entre les cuixes. A l’avidesa de les boques.

Descontrol