Si tingués un llapis i un paper escriuria amb lletres ben grans i ben clares la nostra desesperació més enllà del temps i l’espai. Si parlés la vostra llengua no necessitaríeu intèrprets per entendre el dolor punyent que ens provoquen els límits d’una democràcia fal·laç maquillada de dialogisme hipòcrita.
Plorar no sempre és bo, perquè l’angoixa que s’allibera a cada llàgrima no sempre és transitòria. Després dels alens no sempre hi ha la redempció. Us lamentau ara pels atemptats i enceneu espelmes en senyal de dol, posau flors en ofrena a les víctimes i feu minuts de silenci arreu en mostra de solidaritat. Enyorau tots aquells que heu perdut sense conèixer-los, perquè tenen la pell blanca, es dutxen cada dia i han crescut educats per una mateixa religió. Pobres, no s’ho esperaven. Això ens podria haver passat a tots. Només havien anat a un concert, a sopar, o esperaven agafar un avió. Podria haver estat jo la del metro.
Sí. I la guerra també t’hauria pogut tocar a tu. Us hauria pogut caure al damunt com una llosa i esclafar-vos, i llavors també hauríeu sortit corrents cap a algun lloc que esperàveu segur. Però som d’un altre continent, tenim la pell fosca i parlam una altra llengua. Vet aquí la nostra desgràcia: haver nascut allà, i no aquí.
[Magnus Wenman]
Non non,
vine, son!
Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per a la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d’escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.
Non non,
vine, son!
(Pere Quart)
Subjectivitat a Glopets 