Conservar els records?

Dime

Dime por favor donde no estás
en qué lugar puedo no ser tu ausencia
dónde puedo vivir sin recordarte,
y dónde recordar, sin que me duela.

Dime por favor en que vacío,
no está tu sombra llenando los centros;
dónde mi soledad es ella misma,
y no el sentir que tú te encuentras lejos.

Dime por favor por qué camino,
podré yo caminar, sin ser tu huella;
dónde podré correr no por buscarte,
y dónde descansar de mi tristeza.

Dime por favor cuál es la noche,
que no tiene el color de tu mirada;
cuál es el sol, que tiene luz tan solo,
y no la sensación de que me llamas.

Dime por favor donde hay un mar,
que no susurre a mis oídos tus palabras.

Dime por favor en qué rincón,
nadie podrá ver mi tristeza;
dime cuál es el hueco de mi almohada,
que no tiene apoyada tu cabeza.

Dime por favor cuál es la noche,
en que vendrás, para velar tu sueño;
que no puedo vivir, porque te extraño;
y que no puedo morir, porque te quiero.

Gustavo Alejandro Castiñeiras

Vam crear records perennes i després els vam voler conservar vius a la memòria amb paraules de vellut xiuxiuejades a cau d’orella. Te’n recordes?, dèiem. I sí, ho recordàvem tot, absolutament. L’abans i el després, els ulls i les mans, les engrunes del desig. Res no feia pensar llavors que ens hauríem d’alimentar sempre més d’aquells records inconscients que creàvem a corre-cuita i que la ironia maliciosa de la vida ens prohibiria crear-ne de nous. Pocs com eren, calia, doncs, repetir-los una i altra vegada, saciar la necessitat d’estar amb imatges llunyanes de quan vam ser, mossegar amb força tots els senyals d’un amor a destemps i a deshora. I així, l’esforç de custodiar entre els plecs del cervell cada moment viscut els va fer tan nítids, que va arribar a ser massa evident la necessitat de l’oblit. Ara digue’m, doncs, on puc viure sense recordar-te? On puc recordar-te, sense que faci mal?

Pujar al món

Tornar a la letargia quan tenies tots els sentits desperts és difícil. Desobeir el desig d’un cos massa despert i àvid, assedegat de passió instintiva en nits de llençols desfets, i amansir l’impuls que t’empeny cap a la descoberta. Asserenar-te, recuperar el seny, i col·locar cada sentiment al seu lloc, cada emoció a la casella que li correspon. Escoltar-te seguint tots els consells i no sentir res, a vegades un silenci constant i d’altres un soroll intens i penetrant, sense punt intermedi. Intentar desxifrar els batecs del cor i veure només l’electrocardiograma pla. I ho intentes, i t’esforces, i fins i tot de vegades et sembla que te’n surts, però la il·lusió és efímera. Després, arribes a la conclusió que cal, doncs, combatre les hores que s’allarguen en matins massa buits amb l’esgotament físic, maltractar-te el cos per fer callar la ment i que el remolí de pensaments no t’engoleixi cap al pou més profund. Aixecar-te, pujar al món i caminar. Caminar sense rumb tan ràpid com t’ho permeten les cames, respirar fort per no saber del cert si plores o només panteixes i oblidar-te de tu durant una estona, existir només en l’entorn, com un ocell passavolant. Per això toleres l’adoloriment dels músculs, la coerció dels moviments i consents omplir-te cada minut d’una allau d’activitat física impròpia de tu. I penses: què passarà, quan t’aturis?

We can’t be friends

Estimada S.,

És una cabronada que m’acomiadi per escrit després d’haver desaparegut de cop, ja ho sé, però no he trobat cap altra manera.

El sopar d’ahir a la nit va ser boníssim, perfecte. Les hores se’m van fer curtes. De fet, les hores amb tu sempre se’m fan curtes. I aquí em tens, amb la maleta a la mà i a punt d’agafar un avió. Voldria haver estat prou valenta per dir-te adéu, però he pensat que potser m’hauries convidat a passar a casa teva i sortir-ne cada vegada em resulta més difícil. Voldria que en J. no hi fos, que no existís, que no tinguéssiu un gos junts i un llit junts i una vida junts. Voldria convidar-te al meu loft minúscul sense menjador i fer-te una mica de salmó per sopar mentre et dutxes. Voldria baixar al súper en pijama perquè se m’ha acabat el cafè. Voldria no-fer el llit al matí i haver d’escombrar els teus cabells perquè és l’època de les albergínies i et cauen més. Les hores amb tu se’m fan curtes i ja no en tinc prou amb tres, vint-i-quatre, setanta-dues. Per això he marxat i per això ara tinc una maleta a la mà i estic a punt d’agafar un avió. Quan arribi, no t’escriuré, perquè si t’escric voldré saber de tu i voldré tornar-te a escriure i quan em cansi d’escriure voldré trucar-te per sentir-te riure i quan et senti riure voldré abraçar-te i quan no pugui abraçar-te voldré agafar un avió i tornar-te a veure i quan et torni a veure voldré besar-te i fer-te l’amor i seré incapaç de dissimular-ho més, de fer-me l’amiga, d’escoltar-te només amb les orelles.

Embarquem.

N.

Obsessió

¿Podemos tocarnos?
Y guardar el secreto
de nuestros alientos confusos
en la oscuridad de estos besos.

(Mónica Martín)

[Rosangela La Grotta]

Avui t’he somiat. A tu i a jo. A tu i al teu sexe. A tu i al teu sexe sota les meves mans. T’he somiat tota la nit. A tu i moltes altres coses que ara no record. Ens estimàvem, totes dues, amb ànsia, amb deliri, amb fogositat i tendresa. Avui t’he somiat, igual que vaig fer ahir, i abans d’ahir, i el dia anterior, i tots els altres dies anteriors des de fa un mes. I m’he despert xopa, de suor i de sexe, nerviosa entre els llençols. Perquè ells ho han sentit tot. Han sentit totes les vegades que t’he dit que et vull sencera, que venc cap a tu amb els ulls tancats, que m’agafis fort i no me deixis fugir. Que m’abracis molta estona, fins que ens fonguem una mica i ja no me’n pugui anar. Avui t’he somiat, i avui sé del cert que dormia.

Sargantana

Els teus llavis. La fruita. La magrana…
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

Maria-Mercè Marçal

Et necessit aquí. I els teus dubtes i les teves llunes i les teves sargantanes. Seu amb mi, vora l’envelat de la fira dels Folls, i parla’m d’amor. Explica’m la solitud i fem-la desaparèixer juntes, enllaçant només tantes paraules boniques, tan vives encara, tan dolces, tan punyents, si vols. I els gests. No oblidem els gests. Les mans tèbies vora la cuixa, aquell no gosar tocar-te per por d’equivocar-me, aquell contacte que només s’intueix, aquell entrecreuar les cames despistada i fregar-me el peu i demanar-me perdó amb els dits. Vine, seu aquí. Parla’m. Explica’m el significat de la paraula urc, el poder de l’heura, les veus de l’Hades. Parla’m del que vulguis, però parla’m de tu.